Dir "és cosa de grans" és una forma de tancar la porta al diàleg amb els infants

Gairebé tots els infants desitgen fer-se grans i no són poques les ocasions en què els adults fem servir expressions vinculades al creixement. A vegades els demanem que facin una projecció de difícil resposta: “Què voldràs ser de gran?” Altres vegades els fem una malèvola afirmació per conduir-los al seu propi fracàs, molt abans que intentin res: “Si no fas això o allò altre no et faràs gran!” I en altes ocasions, amb aire de voler-los estalviar algun maldecap els etzibem: “És cosa de grans!” Darrerament, en llocs diferents i sempre de converses adult-infant, he senti l’afirmació “és cosa de grans”. Tant se val com es digui, tot i que els tons ens donen molta informació, és una frase d’aire paternalista (o maternalista). L’adult que la diu té afany de protecció i així exposa el seu desig perquè l’infant no es preocupi pel que ha escoltat, vist o experimentat. Dir “és cosa de grans” és una forma de tancar la porta al diàleg i potser l’infant necessita mantenir-la oberta per poder seguir preguntant. És dir-li: “No et preocupis.” Tan greu és que ho faci? És dir-li: “No t’interessis”, i sabem que l’interès és la font de tot aprenentatge. Cert que hi ha qüestions que potser no hem de parlar amb els infants si ells no les plantegen. Però no hauríem de dir que un fet, una situació o una temàtica determinada “és cosa de grans”. No hi ha res que s’escapi a la curiositat dels infants! No hi ha camp de coneixement de la vida que no pugui ser d’interès d’un infant! Si pregunta no li podem dir que no n’ha de fer res, que és el que vol dir és cosa de grans, cal donar una resposta veraç. Tot infant mereix una explicació sensata i prudent, plantejada amb tacte i obertura perquè pugui continuar preguntant. Si els adults hem de parlar de qüestions que no volem que afectin l’estat d’ànim dels infants o volem mantenir un secret no n’hem de parlar davant seu. Els infants tenen una gran capacitat per captar el to i el clima d’una conversa i, encara que no en puguin entendre tot el contingut, allò que capten pot ser suficient per posar-los la por, el neguit, la ràbia o el fàstic al cos. L’infant pot semblar absort en el seu joc i fins i tot així captar el que s’està parlant al seu costat. Escoltar i entendre parcialment el pot dur a fer deduccions errònies o interpretacions que li facin molt més mal del que li hem volgut estalviar.