Les tradicions i la cultura popular són una via de transmissió de valors de generació en generació, una imatge del que és una societat, un país

Anem cap a mitjan agost i de tant en tant al cel de la nit veia travessar alguna llàgrima de Sant Llorenç –pobre Sant Llorenç! Les seves llàgrimes no devien arribar a terra, car s’evaporaven amb el foc que el rostia d’un cantó i d’un altre– ajagut en una gandula gairebé horitzontal. La contaminació lumínica que m’envoltava em deixava un forat fosc, no negre, i a través d’aquella finestra les Perseides feien les meves delícies, encara que no en la quantitat que jo esperava. De sobte, uns sons em van distreure. Era una música especial, era una música de festa major i llavors vaig canviar el xip (com es diu ara) de la vista pel de la memòria, aquelles festes majors; aquelles i aquestes perquè sortosament tots el pobles i ciutats continuen celebrant la seva. Segons diu Valeri Serra en el seu llibre Festes i Tradicions Populars de Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986) “Encara que les festes majors d’aquests temps són només una imitació del que foren abans, i àdhuc pot dir-se que les dels pobles rurals són una paròdia ridícula de les grans poblacions (cosa amb la qual no estic gens d’acord), per fortuna queden notes típiques en molts pobles, com treure atxa, l’encesa del rotlle, la benedicció i repartició del pa beneït que s’observen durant la celebració dels divins Oficis”. A Llerona se’n diu Pa de l’Obra i es reparteix el dia de la copatrona Santa Margarida, que sol escaure’s l’endemà del 8 de setembre, data central de la festa major. La festa major acostuma a encetar-se amb un pregó que s’encarrega a una persona rellevant, ja sigui del poble o forastera, amb un tema d’actualitat o bé històric. Com que ja fa alguns anys que no puc anar de festa major els meus records se’n van anys enllà quan es muntava l’envelat amb pals, veles i a l’interior la pista de ball amb les llotges que l’envoltaven. Gairebé totes les cases del poble tenien la seva on s’hi encabien els titulars i convidats. Dessota les llotges, tot al voltant de la pista, cadires o banquetes on s’asseien les noies esperant que algun noi les tragués a ballar; ai, si fos aquell...! Cada dia de la festa major hi havia ball, matí, tarda i nit. El més lluït solia ser el de la nit en què tothom, amb vestit de festa major, esperava el ball del fanalet. S’apagaven els llums i els pares, des de les llotges, vigilaven que a la seva nena no se li acostés massa el ballador. També hi havia el ball en què, a un senyal de l’orquestra, s’intercanviaven parelles; això també tenia la seva emoció, nois i noies tenien l’oportunitat d’aconseguir la parella que els havien robat d’entrada. O, al revés, et podia tocar aquell o aquella que no voldries. Però això s’arranjava en el proper senyal de l’orquestra. Al final tothom recuperava la primitiva. Al Vallès Oriental i concretament a Corró d’Avall, Marata i Cardedeu, un dels balls del matí era el Ball de l’Espolsada, anomenat així pel seu pas característic d’espolsar-se els peus; això ve de quan es ballava sobre pista de terra. Les noies es posen al voltant de la pista i els nois, mans a la cintura, van passant un a un a espolsar-se el peus davant de cada noia; el ball no s’acabava fins que tots havien ballat amb totes. Les festes majors, segons el lloc, solen durar entre quatre i deu dies. A les Franqueses, les festes majors dels cinc pobles comencen al juliol amb les de Bellavista, Corró d’Amunt i Marata i acaben al setembre amb les de Llerona i Corró d’Avall. A Llerona, en què el dia principal és el 8 de setembre, la festa es fa anar amunt o avall segons com caigui l’11 de setembre. Enguany començarà el 4 i acabarà l’11. Quan érem joves, amb la bicicleta, solíem seguir totes les festes majors del municipi i, si esqueia, de més enllà, com la Garriga o l’Ametlla. Al pregó, misses o balls solen afegir-se els jocs de cucanya (carreres de sacs, trencar l’olla, etc.), sardanes, havaneres amb cremat, partits de futbol, jocs d’aigua (enguany adaptats a la sequera), cercaviles, teatre (sovint es representava Terra Baixa), el concert i el sopar popular, l’acte més social de la festa major en què es mantenen i renoven les relacions entre veïns i amb els forasters que solen participar-hi cada any. Al final del sopar hi ha els discursos de l’alcalde, el rector o alguna altra personalitat del poble. No podem oblidar el dinar de festa major que cada casa celebra amb tota la família i amics convidats. Abans es criaven dues oques, ànecs o uns bons pollastres durant tot l’any que es mataven i cuinaven per al gran dinar. Ara, l’àpat tampoc hi manca. A cada poble o ciutat la festa major revesteix característiques pròpies. A Granollers, no sé si encara es fa, hi ha el Ball de la Donzella, que té lloc a la plaça de la Porxada i l’origen del qual l’hem de cercar a l’edat mitjana. Des de fa uns quants anys, es fa la festa dels Blancs i Blaus, en què les respectives colles competeixen en concursos de mena molt diversa. A Castellterçol és famosa la dansa que porta el nom de la vila i que ballen sis parelles ben guarnides que arriben a la plaça vella precedides de les autoritats, gegants i músics de la cobla. Encara que sigui d’altres dimensions i característiques, cal tenir en compte la festa major de Gràcia, a Barcelona, que representa un esclat de creativitat en què hi participen gairebé tots els ciutadans de la vila engalanant els seus carrers per grups de veïns amb motius molt diversos i cada any diferents. No pararíem de citar festes majors famoses a Catalunya que són el reflex de la nostra diversitat i ganes de compensar amb un lleure farcit de cultura el treball de tot l’any. Les tradicions i la cultura popular són a les arrels i de la identitat de casa nostra. Són, a l’ensems, una via de transmissió de valors de generació en generació, una imatge del que és una societat, un país. Fent poble es fa país. Les festes majors de Catalunya tenen els trets esmentats en comú que ens dibuixen com una nació ancestral però en constant evolució. Les nostres festes majors també representen l’afany d’un poble de conservar les seves tradicions en llibertat i en la llengua pròpia. Celebrem la nostra identitat en llibertat i mirem cap a un futur millor.

Les tradicions i la cultura popular són una via de transmissió de valors de generació en generació, una imatge del que és una societat, un país

És festa major