L’Estat té un gravíssim problema d’accés a l’habitatge, que justament està reconegut com un dret constitucional

Els propers dies hi ha anunciats una vintena de desnonaments de pisos que havien estat del BBVA al Baix Montseny. Sis alcaldes dels principals municipis de la zona han recordat per carta a la direcció d’aquest banc que alguns d’aquests pisos comptaven des del gener amb un acord i l’objectiu de trobar-hi una solució. Els alcaldes, doncs, han demanat que s’aturin els desnonaments. El BBVA, però, diu que no pot fer-hi res perquè s’ha venut aquests pisos a un fons d’inversió anomenat Cerberus, del qual l’empresa Divarian fa la gestió. Si repassen les diferents edicions d’EL 9 NOU dels darrers anys, s’adonaran que les notícies de desnonaments i ocupacions són tan habituals que gairebé s’han convertit en quotidianes, una quotidianitat anguniosa per a les famílies humils que s’hi troben, una quotidianitat perversa que hauria de fer caure la cara de vergonya als polítics de l’Estat, els únics amb competències de debò per canviar lleis o per fer creure unes entitats financeres que van ser rescatades de la crisi amb els impostos de tots els espanyols.

L’Estat té un gravíssim problema d’accés a l’habitatge, que justament està reconegut com un dret constitucional. Han estat organitzacions com la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH) i els ajuntaments els únics que han procurat guarir una ferida que no para de rajar. Amb les protestes al carrer cada cop que hi ha un desnonament o amb mesures com les borses de lloguer municipal o l’increment del 50% de l’IBI als pisos que faci més de dos anys que són buits impulsats pels municipis és clar que s’estan matant mosques a canonades. Són un pedaç a l’espera que s’agafi el toro per les banyes. I és que un ajuntament o un particular, per molta voluntat que hi posi, mai no podrà enfrontar-se als fons d’inversió que compren pisos barats a uns bancs que els van aconseguir perquè van estirar més el braç que la màniga concedint hipoteques inassumibles. Igual que les normes de seguretat sanitària o alimentària són prou estrictes i tenen en compte el bé comú, ha arribat l’hora de normes concretes per assegurar la seguretat habitacional de la ciutadania.