El dia passat, tots els derivats transcrits s’escrivien sense dièresi.

L’exercici polític que en Puigdemont demana al president castellà aporta salut al sistema / Mari Chordà (1942) / MNAC Ficant el nas en la família de qüestió, el dia passat, tots els derivats transcrits s’escrivien sense dièresi. Però també n’hi ha algun, no gaires, que conserven aquest tret tan identificador i que li confereix un aire semiculte: el verb qüestionar, adjectius com qüestionador o inqüestionable o el substantiu qüestionari. Ara traslladem la triplicitat semàntica de quaestio/onis que vèiem fa vuit dies al terreny de la política. Entesa com a ‘recerca o indagació’, l’exercici polític que en Puigdemont demana al president castellà aporta salut al sistema, si entenem aquesta recerca com una sol·licitud d’un instrument que tot govern necessita per tirar endavant; en son segon significat, el de ‘problema’, ja es veu que la cosa és menys joiosa, i no pas perquè aquest problema es presenti com a dificultat o ensopec sinó perquè introdueix la noció de qüestionament, de plantejament d’una dinàmica que, en circumstàncies ideals, no hauria de ser qüestionada perquè se suposa que ha de rutllar sense interrupcions com a mínim durant el període d’un mandat; finalment, la tercera definició de la qüestió llatina correspon a la ‘discussió’, noció que, igualment, no remet a la baralla moderna sinó a la dialèctica clàssica. Que no deixa de ser una variació elegant de l’anterior. Abans d’entrar a rematar, i així de passada respirem una mica perquè el paràgraf anterior, bufa, ha sortit una mica massa enfilat, introduïm d’una vegada l’altre concepte clau del sintagma que ens ocupa, confiança. Aquest mot és tot un retrat dels nostres orígens culturals, un veritable paradigma, perquè ve ni més ni menys que de la fe. De la mateixa manera que en les relacions de parella la confiança ocupa un espai central (fidelitat ve de la mateixa mare), l’estabilitat parlamentària també li atorga un rol de primera magnitud. Així les coses, sembla inevitable preguntar-se com és que, laics com som i progres com ens hem fet, encara sustentem estructures bàsiques de l’organització col·lectiva en idees tan poc empíriques com la fides. Suposo que la resposta hauria de passar forçosament per l’evolució moral, però en qualsevol cas la imatge ens podria servir per mirar-nos la política d’una manera menys transcendent. Acceptant-ne millor les contradiccions inherents. Al capdavall, si fa temps vam descobrir que el terme federalisme també és fill de la fe, no passarà res per assumir que segurament els partits es podrien intercanviar els anells (o fedes) i no canviaria res.

El dia passat, tots els derivats transcrits s’escrivien sense dièresi.

És qüestió de confiança (i II)