Han passat molts anys, però encara recordo les paraules de Flo, copresentador de Tonterías las justas: “Si no hi ha més dones còmiques, no és una qüestió de sexe, és una qüestió de talent.”

Escoltant la Natza Farré a RAC1, he recordat quan vaig començar a consumir comèdia. I la veritat, sento certa vergonya. En arribar de l’institut, dinava amb Sé lo que hicisteis, on sortia Patricia Conde amb Ángel Martín i Tonterías las justas, copresentat per Anna Simón, Dani Martínez i Florentino Fernández, conegut com a Flo. Alguns vespres, també mirava El club de la comedia, presentat per Eva Hache. En un extrem tenia una dona amb trajo, i a l’altre, Patricia Conde i Anna Simón vestien push-up, que feien que els pits sobresortissin de l’escot, fins a tocar les amígdales. A més, totes dues jugaven el clixé de la rossa estúpida. Em sentia molt lluny d’un trajo gris. I encara més lluny, de sortir amb les tetes a fora, i fingir ser més absurda que el joc de paraules escrit a la samarreta del company, assegut al costat. Han passat molts anys, però encara recordo les paraules de Flo, copresentador de Tonterías las justas: “Si no hi ha més dones còmiques, no és una qüestió de sexe, és una qüestió de talent.” En aquesta frase res té sentit, però en concret la paraula sexe, suposo que es referia a gènere. És el que té parlar com si fossis l’ambaixador del feminisme sense saber la diferència entre conceptes claus. Aquest primer contacte amb la comèdia mainstream espanyola ha sortit a la llum, quan Natza Farré ha expressat, al Via Lliure de RAC 1, com les dones hem quedat relegades a l’emoció i els homes a l’intel·lecte. Per estrany que sembli, fer riure és molt complicat, cal posar totes les intel·ligències a disposició. Les dones arraconades al racó de l’emoció, que queda molt lluny del racó de pensar, no tenim les habilitats per fer tal gesta. En paral·lel, ser còmica o còmic implica pujar a un escenari. Històricament, l’estat habitual dels homes és el domini, control i presència pública, el de les dones, el de la submissió, la discreció i la presència a la vida privada, és a dir: casa teva. El patriarcat ha fet creure que el lloc més antinatural per a una dona és un escenari (i una palestra política). Patricia Conde i Anna Simón van optar per ocupar la vida pública: sortir de casa seva i sortir a la pantalla. En aquest cas, tot el seu equip i superiors els van recordar que la seva tasca era la de mujer florero per alegrar la vista a l’audiència. Veient ties mig despullades fingint ser més absurdes que les declaracions de Flo, mai vaig pensar: “Potser m’agradaria fer això.” Anys després, vaig descobrir còmiques que no performaven cap clixé i, per tant, les podia reconèixer com a professionals de la comèdia, va ser llavors quan vaig pensar: “Potser m’agradaria ser còmica.” La idea subjacent que les dones parlem sobre i per a dones, em cansa sobre manera. Les dones parlem de coses que ens interessen i ens preocupen, que acostumen a anar plegades, igual que els homes. Les còmiques parlen dels mateixos temes que els còmics. Però des del seu punt de vista. No molesta que les dones parlem de sexe, molesta que les dones fem un acudit sobre un home que no troba el clítoris. Els temes que es toquen en comèdia són universals com l’amor, la salut mental i el sexe. Però hi ha un buit legal en la idea d’universalitat. El món s’ha analitzat i estructurat des d’una mirada androcentrista, és a dir, posant l’home al centre. Per aquest motiu, una dona escolta un còmic fer un acudit sobre que no se li aixeca i riu (si li fa gràcia) perquè entén les ereccions dins del gran concepte universal que és el sexe, encara que ella no tingui penis. Una còmica fa un acudit sobre la menstruació, i més d’un bufa: “Una altra que parla de la regla.” En aquest cas, la regla no es percep com quelcom universal, sinó un tema dins el lore femení. Per aquest motiu, existeixen cartells promocionant comèdia femenina. Però mai en veureu cap que posi: comèdia masculina o comèdia en masculí. S’està fent cabuda a les còmiques dins la comèdia, a través de les quotes de gènere. És una proposta de discriminació positiva per corregir la desigualtat històrica estructural i patriarcal. Personalment, ser la quota m’incomoda. Tanmateix, no tinc una contraproposta millor, però em sento desvaloritzada quan algú em diu: “Em falten ties, en aquest show. No compleixo la quota.” Automàticament, sento: “Em falten conys, tens cony?” I jo responc: “Sí, tinc cony. D’acord, divendres a les 9 del vespre. Sí, sí, portaré el cony. No, no me’l deixaré. Acostumo a portar-lo sempre posat.” Que m’agradi tenir vagina, no significa que m’agradi sentir-me només una vagina. Imagino que a les còmiques dels noranta, els passaria el mateix amb els seus pits. Sigui per discriminació positiva o per sexisme i sexualització salvatge, el talent de les còmiques queda diluït entre altres variables. Per sort, les còmiques que actualment fem acudits sobre la regla, tenim talent i intenció de fer carrera, fins a arribar a fer acudits de la menopausa.

Han passat molts anys, però encara recordo les paraules de Flo, copresentador de Tonterías las justas: “Si no hi ha més dones còmiques, no és una qüestió de sexe, és una qüestió de talent.”

És una qüestió de talent