No podem estar pendents que ens apugin el lloguer cada dos per tres. Què vols amb aquests sous precaris

Hem rebut una carta d’Engel & Völkers, carinyo. Una cosa són els paperets que de tant en tant ens apareixen a la bústia d’una tal Mireya que busca pis pel barri, de particular a particular, pots comptar, agències; aquestes les llanço directament a les escombraries de l’escala. Però una carta d’Engel & Völkers, la immobiliària del luxe, buscant a la desesperada propietats per aquesta zona? Això vol dir que en-el-fons-fons-fons som rics, amore. Si poguéssim pagar ni que fos una entrada en un altre lloc, a fora, i llogar aquest pis, tal com està el mercat seria un negoci rodó. Faríem patrimoni i podríem deixar una cosa per a cada fill. Sap greu pels que paguen lloguer, però al final tothom ho fa, no siguem nosaltres els burros. Benvolgut Serguei, ens tanquen l’aixeta. No hi arribarem a temps. Durant deu anys hem pogut entrar a Espanya personalitats com vostè, amb capacitat d’inversió. Amb ben poca cosa, 500.000 euros, podíem adquirir una segona residència davant del mar, a Màlaga, Alacant, les Balears o València..., un lloc tranquil, i això ens permetia tramitar els papers de residència per a dos anys, prorrogables a cinc i després la residència definitiva. Era una drecera impecable per entrar a Europa fortunes tan generoses i opaques com la seva, ningú comprovava l’origen dels diners, ho pot demanar als seus amics. La majoria –russos, xinesos, àrabs– han triat Barcelona per comprar-hi un piset: un terç dels visats d’or han acabat a la ciutat de la Sagrada Família. Hi hem empadronat 4.810 estrangers superrics i ja es veu que la ciutat va imparable, amunt, amunt. Llàstima que ara s’hagin cagat, perquè no té un altre nom. És veritat que la cosa se n’havia anat de mare, que fèiem més de tres mil visats de pagament a l’any a Espanya, i el govern ens ha tallat el gas, perdoni la broma, Serguei, una mica d’humor negre. Aquí no podem continuar. Jo començaria a mirar al poble, fem-se’n a la idea. No podem estar pendents que ens apugin el lloguer 200 euros cada dos per tres. Comprar, ni pensar-ho: amb els pocs estalvis que hem pogut arraconar, ni de conya ens fan una hipoteca. Què vols, amb aquests sous precaris, bé que hem de poder viure una mica, aviam si no podrem ni sortir a fer la birra. Com hem de pensar a tenir fills, així, en aquest cau. Al poble tot és més barat, segur. Farem més cotxe però si pactem dos dies de teletreball és viable i potser podrem trobar una caseta amb pati. Somio en un porxo. Mira Idealista, per provar, a veure preus. Posa menys de 300.000. Què dius, que no hi ha res? Treu el pati. Res? Treu la terrassa. No? Treu habitacions. Què? Treu metres. Tampoc? Ja busques bé? No pot ser, xurri, és impossible.

No podem estar pendents que ens apugin el lloguer cada dos per tres. Què vols amb aquests sous precaris

Escenes immobiliàries