És l’hora decisiva en què cal demostrar que la ciutat o el poble creu de debò en l’educació del infants

En els últims mesos a causa de la pandèmia del Coronavirus els nens i les famílies han patit un fort aïllament. Pel que fa a l’educació s’ha intentat solucionar introduint la mal dita educació on line. Encara està per fer l’estudi sobre les dificultats de socialització que nens i nenes han patit després del confinament. I ara que comença el nou curs escolar emergeixen molts dubtes: com serà?, què cal fer?, com ens en sortirem? Com a solució hem de tornar a plantejar l’aprenentatge dels continguts via on line? Segurament que en el mes de març passat i a propòsit de la urgència del moment que vam viure va ser la única manera possible, però, com algunes veus apunten, cal tornar-hi? No ens cansarem mai de dir que l’educació del nens i nenes necessiten espais físics, relacions socials, experimentar amb el seu entorn, descobrir-ho, fer-ho seu a través dels sentits, fer passejades, observacions, comunicar, intercanviar, crear. Entendre que l’educació d’un nen o una nena es redueix a assolir els continguts que un adult a través d’una màquina li diu que ha d’assolir és una autèntica aberració. A més, això només afavoreix una educació dirigida de lluny que crea futurs ciutadans dependents i fàcilment manipulables pels qui tenen el poder sobre la informació que els transmet. El com ha de respondre l’educació a les epidèmies no és pas un tema nou. En tenim un bon exemple en la resposta educativa de l’Ajuntament de Barcelona durant el primer terç del segle XX. Per aquells anys, la capital catalana i altres ciutats patien sovint epidèmies que afectaven d’una manera molt severa la salut dels ciutadans i, és clar, dels infants: tuberculosi, tifus, còlera... UN AJUNTAMENT COMPROMÈS L’Ajuntament de Barcelona es va comprometre a fons amb la salut dels infants i malgrat les dificultats econòmiques i legals –en aquells moments els ajuntaments no podien obrir escoles– va crear una sèrie d’escoles municipals que es van convertir en tot un referent educatiu: l’Escola de Bosc, a Montjuïc; l’Escola del Mar, a la Barceloneta, i l’Escola del Guinardó, al parc del Guinardó. Aquestes escoles volien oferir uns espais sans i saludables per als nens i nenes, sobretot per als afectats per les malalties. Ubicades en llocs estratègics de la ciutat, estaven envoltades de bonics espais exteriors amb molta natura; les aules, per quan tocava fer activitats interiors, eren àmplies i ben ventilades. El seu programa era ben actiu, molt del qual es feia a l’aire lliure per generar una pedagogia de la descoberta, de la creativitat, de les vivències de la realitat, de comunicació entre els infants... A més, es va triar un ampli i qualificat equip de mestres per portar-ho a terme com ara la pedagoga Rosa Sensat, que era la directora de l’Escola del Bosc. Al mateix temps es van adonar de la necessitat d’una relació molt intensa entre els infants i la natura en un moment en què les idees del moviment higienista es desenvolupaven amb força: la necessitat de la higiene personal, de la cura del cos, de l’exercici físic, del contacte amb la natura, que calia crear parcs a les ciutats... Davant d’aquestes noves necessitats, l’educació es planteja la necessitat més intensa del contacte de nens i nenes amb la natura i moltes escoles comencen a fer les colònies escolars. Totes aquestes idees educatives també van arribar al Vallès Oriental, sobretot a l’escola de la Unió Liberal de Granollers regentada per en Joan Montaña i na Maria Tuset, que l’any 1927 van organitzar les colònies escolars a Pineda de Mar. Joan Montaña, en una carta des de Pineda, escriu: “Sento l’escola, i sento l’escola activa, l’escola plena de vida; i ara em sembla que em trobo en una arcàdia, en una escola sense murs i sense finestres, una escola model on res no és hipotètic i tot és real.” En aquest rar i especial començament de curs de 2020 i davant de la situació que estem vivint, crec que hem de pensar en quines solucions pensem per als nostres infants. És en aquests moments que cal que siguem imaginatius i els oferim, tothom, el millor. És l’hora decisiva en què cal demostrar que la ciutat o el poble creu de debò en l’educació del infants, és el moment en què es demostra que una ciutat és educadora i que administracions i ciutadania els hi oferim el millor i no ens amaguem al darrere de respondre: “No ens toca.” Una bona solució és la d’oferir a les escoles tots els espais possibles de la ciutat o del poble perquè les nenes i els nens es puguin moure, descobrir, tocar, olorar, aprendre, crear... Algunes escoles, d’acord amb els ajuntaments, han pres aquesta opció com la més pedagògica i més segura possible i s’han proposat fer servir espais públics de les ciutats o pobles –com ara el Park Güell, a Barcelona, o l’anfiteatre i la platja de Tarragona– per fer-hi classe o les activitats que les escoles creguin convenients. No ignoro la gravetat del moment ni tampoc la necessitat i responsabilitat de cadascú de prendre mesures de protecció, que crec del tot necessàries, però no permetem que les nostres pors ofeguin la vida als nostres infants ni que el coronavirus ens mati de pena.

És l’hora decisiva en què cal demostrar que la ciutat o el poble creu de debò en l’educació del infants

Escola a l’aire lliure