"Confia en les alumnes i no t'oblidis de recordar-los cada dia com de meravelloses són"

Les alumnes són capaces de fer molt més del que ens pensem / foto: Rimse Nefert Vaig tenir professores de tots colors i per a tots els gustos. Recordo una tal Montse, de la classe dels Ratolins; una tal Mònica, de les Tortugues, o un tal Jordi, ja de l’institut. Però avui em toca parlar de tu. Et poso en context. Dimecres passat vaig assistir al taller d’Escolta Jove per a docents: Gestió efectiva de l’estrès i fomentant la resiliència docent, on la terapeuta ens va donar la benvinguda amb la següent pregunta: “Quina és la professora que recordeu amb més afecte de la vostra etapa a l’institut?” Abans que acabés de parlar, jo ja tenia clara la meva resposta. “Perquè veia el millor de cadascuna de nosaltres. Perquè no es cansava de repetir-nos tot el que érem capaces de fer.” I quan ho comparteixo, faig el cor fort per no emocionar-me en públic. Perquè sí, tu vas ser molt més que la nostra tutora de Batxillerat. Molt més que la professora que m’ensenyaria a estimar la llengua catalana. Vas ser –i encara ho ets– una referent per a mi. I llavors, la següent pregunta: “Compartiu els atributs que admiràveu d’aquesta professora?” Les altres assistents de seguida afirmen que intenten seguir les passes i la manera de fer d’aquelles docents. “Intento explicar la biologia amb el mateix entusiasme”; “procuro tenir aquell punt boig que admirava de les seves classes de rus i ser el pou de saviesa que veia en ella”; “tenia molt clar quines eren les línies vermelles que no podia creuar però, per a la resta, em deixava fer, confiava en mi, com intento fer jo ara”. Quan arriba el meu torn, callo i abaixo el cap al reconèixer que jo no m’assemblo a tu. Ja a casa, començo a donar-hi voltes: exigir i fer treballar l’alumnat per treure el millor d’elles mateixes no hauria de ser incompatible amb fer-les creure en el seu potencial, en elles. Però, per diversos motius, crec que aquesta és la meva matèria pendent. Sovint em repeteixo allò de Maquiavel: el fi justifica els mitjans. Em convenço a mi mateixa –i a les altres– que les alumnes són capaces de fer molt més del que ens pensem –del que es pensen–. I amb l’objectiu de descobrir fins on poden brillar, a vegades, acabo per fer-les dubtar d’elles mateixes, de si seran capaces o de si em decebran pel camí. No sé què en diria Maquiavel, però puc imaginar-me què em respondries tu: “Afluixa, deixa-les respirar, confia en elles, en el que fan, i no t’oblidis de demostra-los, de recordar-los cada dia com de meravelloses són.”

"Confia en les alumnes i no t'oblidis de recordar-los cada dia com de meravelloses són"

A/ Maria Parera