Plau més la disputa que no pas el diàleg i el desig d’acord. Disputa de contingut buit però de to fatxenda

Podem extraure del pensament socràtic, els diàlegs entre Sòcrates i Plató, que el diàleg és una estratègia de pensament i de comunicació superior a moltes altres. Dialogar és una manera de pensar i un camí cap a la veritat. Però avui tenim més amants de la propaganda, la xerrameca i el murmuri que del mètode socràtic. Aquells que opinen, expliquen o justifiquen amb elegància i bon gust, que saben desgranar raons i arguments sense pedanteria o que entren en l’amable joc de fer preguntes pertinents per no donar respostes que puguin menystenir l’interlocutor, no tenen seguidors. El bon gust i l’amabilitat no tenen bona acollida. Plau més la disputa que no pas el diàleg i el desig d’acord. Disputa de contingut buit però de to fatxenda. Com en deuen ser d’avorrides i quin poc criteri deuen tenir dues persones que pretenen aproximar posicionaments a través del diàleg! Tot diàleg s’ha d’encarar amb un gran desig d’aprenentatge i d’acord i, com afirmava Gadamer, pensant que “pot ser que l’altre tingui raó”. No es pot encarar cap conversa sense valorar, a priori, la saviesa dels altres. Parlant de diàleg, de conversa o d’enraonar tothom està disposat a dir i aportar arguments, tot per reforçar el posicionament propi. Tothom parla. Però, qui escolta? Escoltar no és el mateix que sentir (‘oir’). Escoltar és fer silenci, callar, per concentrar-se en les paraules i el gest de l’altre. No un silenci de cortesia sinó d’atenció plena a l’altre, per tal de captar el que diu i la forma com ho diu. És voler comprendre les seves raons i arguments, posicionaments ideològics, sentiments o el que sigui que ens vulgui dir. És parar el temps propi per entrar en el temps de l’altre. Escoltar aquell que parla significa també deixar de dir per deixar-se interpel·lar, inquirir, qüestionar o atiar, sense saltar abans que l’altre acabi el seu temps. És l’escolta i no la parla el requisit essencial del diàleg. Si en un diàleg no hi ha silenci actiu no és que hi hagi diàleg de sords, hi ha diàleg d’idiotes. Potser ens hem avesat massa al llenguatge de la informació, que ha perdut la bellesa de la poesia i s’ha fet pura tècnica. El llenguatge de la informació, pendents com estem de l’actualitat, s’ha fet metàl·lic. El llenguatge de la comunicació humana hauria de ser música, cant o poesia perquè els silencis hi són consubstancials. Per dialogar cal escoltar la música de l’altre abans de tocar la pròpia.