Escrits amb i des del cor
Dimarts, 8 del matí. Com ja és costum des de fa 34 anys, prenc el primer cafè del dia, a la cuina de casa, amb Rosa Ruera i Duran (Granollers, 1947), la meva esposa. Com és costum també parlem d’unes quantes coses, entre les quals, del llibre Els relats de la Rosa, un recull de 124 articles publicats a la premsa granollerina des de 1987 fins ara, que presentarà aquest divendres 2 de juliol (19h), a la sala Francesc Tarafa. Un canvi d’última hora –la Covid-19 tot ho trasbalsa– ha fet que els de l’Editorial Alpina hagin optat finalment per un equipament de més cabuda que l’elegit inicialment, la sala Sant Francesc. Amb els nervis a flor de pell –publicar un llibre sempre posa la gallina de pell–, la Rosa ha acceptat el canvi a contracor mentre rememora els bons records d’un espai en el qual ens vam casar i que hem visitat tot sovint per assistir a actes culturals, polítics i socials.
Ja situats familiarment –soc ben conscient de què em jugo amb aquest perfil no autoritzat–, els diré que l’autora del llibre té un ADN granollerí amb epicentre al número 84 del carrer Barcelona. Allà hi va néixer i viure amb els seus pares, Josep Maria Ruera i Bernadeta Duran, i set germanes: Sussi, Teresa, Paquita, Montserrat, Pilar, Carme i Núria. Molts granollerins i vallesans saben que parlar d’en Ruera vol dir parlar d’un mestre compositor, compromès amb la música i amb Granollers, que les va passar força magres. Per això, la ciutat el va distingir amb el títol de Fill Adoptiu el 1984. La seva figura i la seva obra també es recorden amb el nom d’un carrer i a l’Escola Municipal de Música Josep Maria Ruera, que és tot un referent.
Doncs això, que resulta que la Rosa Ruera forma part d’un pentagrama musical femení –ella n’és la nota Si– en el que la cultura ha tingut i té una gran transcendència. La seva infantesa i joventut va pouar del que va viure a casa i de les visites del seu pare: músics, literats, impressors, pintors, poetes… Tenir un pare músic, director de l’Escola Municipal de Música i organista de la parròquia de Sant Esteve té aquestes coses. Un oasi perfecte si no fos… perquè Ruera, que vivia als núvols –com Amador Garrell el va dibuixar a l’Auca franca i vertadera del mestre Ruera, amb textos de Carles Sindrell–, es descuidava sovint de qüestions terrenals i deixava la mundana responsabilitat d’omplir l’olla de la família nombrosa en mans de la seva muller, Bernardeta Duran.
Aquests i altres aspectes de caire personal i familiar configuren la base d’Els relats de la Rosa. El llibre recull 124 articles que l’autora ha publicat des de 1987 fins ara a la desapareguda Plaça Gran i a EL 9 NOU, especialment. Els textos tracten temes molt diversos. Més enllà dels primers records, dels jocs al carrer, de les festes de barri, de les passejades per la Carretera, dels balls i de les orquestres, de les xerrades amb els veïns, del seu pas per l’escola Montessori i l’Institut del doctor Llobet, i de les sortides amb les seves amigues escoltes als boscos de Marata, l’autora estén el seu radi d’acció a reflexions de caire general. Un exemple. Encara traumatitzades les seves germanes grans per l’assassinat al bombardeig del 31 de maig de 1938 de la primera dona del seu pare, Maria Casademunt, la Rosa s’ha encarregat de mantenir viu aquest record.
Dona de seny i de rauxa –en una proporció de 80 a 20?–, la Rosa escriu amb i des del cor. Defensora de les causes perdudes, posa contínuament l’accent en temes que l’hi fan mal i l’hi preocupen: les guerres, la immigració, la injustícia social, la discriminació de la dona, la violència de gènere, la persecució política…
El llibre, dissenyat per Jordi Vila i amb portada de Xavier Solanas, amaga més d’una singularitat familiar. Les il·lustracions dels textos les ha dibuixades la Dolo Canals i Ruera; l’epíleg és obra dels quatre nets: en Marc, l’Ariadna, la Maria i la Martina; i el pròleg, d’un servidor. Convertida en community manager, el WhatsApp familiar Los lenguas permet a la Rosa comunicar-se diàriament amb els fills, l’Israel i en David, i les seves dones, la Laura i la Irene, respectivament.
Dolguda amb la situació que pateix Catalunya, participa a les concentracions que l’ANC convoca tots els dimarts a favor dels presos polítics. Administrativa jubilada, voluntària d’El Xiprer i integrant de la coral de la Universitat Popular de Granollers (UPG), va treballar a diverses àrees de l’Ajuntament, al Col·legi Salvador Llobet i al que ara és el Consorci Besòs Tordera.