Carta optimista a tots nosaltres i a cadascun dels nostres presos polítics

Hem passat les festes. Festes en pau. Festes d’alegria. S’obre un nou any davant nostre. Hem de fer nous passos il·lusionants. Ens trobem i diem que aquest serà millor que l’any passat. Ah, però què ens passa? Doncs que tenim la nostra gent a Lledoners. Gent a les presons, gent a punt de ser jutjada, gent a l’exili. És la nostra gent més preuada. La més innocent. La més noble. Són les persones que un dia van fer possible el compliment de les nostres esperances. Votar. Votar. Votar… I ells són a la presó. I és clar que eren festes d’alegria. I festes de pau. Mentrestant, els nostres presos han escampat els seus projectes per les clavegueres i el fang de les cel·les. Un any? Dos anys? Quants anys trigarem a veure’ls? Una vegada, fa temps, jo llegia coses a la plaça, públicament. I un dia vaig deixar de fer-ho. Havia de transmetre ingents dosis d’alegria i de declarat optimisme. Però encara tinc fam d’escriure i de llegir coses… I fer volar globus. I de fer volar coloms. I de dir: “Bona nit” a la meva gent empresonada. I de fer-los notar la nostra presència constant i entendridora. I cantar moltes cançons per fer contents els nostres presos. Quin país! Quin gran país tenim a les mans! Quin innocent país tenim a les mans! Tan aviat plorem esgarrifats, com si les llàgrimes poguessin omplir el riu, o cantem el Fum-fum-fum perquè el Junqueras continuï amb els ulls il·lusionats mentre menja l’horrible sopa del presoner preventiu. O mentre la Carme s’alimenta d’uns macarrons de fàstic mirant la seva terra per la finestra. O els Jordis, plens de joia a dins de la cel·la. O la Dolors que demana: “No deixin caure a Sánchez” quan ell la va empresonar amb el 155. Aviat algun dels nostres presos demanaran perdó als seus botxins. Ara la nostra televisió té molta feina amb l’extrema dreta sense parar. De què serveixen les vagues de fam? I els nostres laments profunds? És clar que ara hem passat les festes. Festes de la pau. Festes d’alegria. Festes d’amor, com diuen els bisbes, sempre prou ingenus i plens d’innocència… I també han passat els Reis i han inundat de regals cada casa del nostre país. Són els mateixos Reis que ens portaran al judici més ple d’odi contra Catalunya. El procés contra Catalunya. Amb la condemna de la nostra gent. Amb els anys de presó infame de la nostra gent. I eren festes d’amor… Nosaltres continuem esperançats. I cantem el Fum-fum-fum i inventem lletretes i musiquetes. I continuem cantant i lamentant la presó i lamentant l’exili. La nostra estrella lloarà l’any nou damunt l’arbre de les nostres esperances. I per a l’any vinent continuarem cantant nadales i inventarem noves cançons, confiats i alegres. Alguna vegada direm: “Bon cop de falç” ben convençuts de la nostra força. I a les concentracions algun innocent cridarà: “Visca la República!” i tothom respondrem amb un altre sonor i contundent: “Visca…!” Continuarem perdonant cada dia aquella Espanya fosca i llunyana i lamentant la nostra dissort. Ens planyerem del nostre infortuni i cantant la primavera i l’estiu i l’any nou ens passarà per sobre. Cantant tots junts amb aquell enemic que només ens vol veure de genolls, pidolant clemència i perdó. I sí. Ara ens cal fer coses més contundents. Ara és hora d’obrir les presons. Alliberem els presoners. Obrim les portes a un esclat de llibertat. Obrim les presons abans no se’ls emportin un altre cop lluny del país. Que això està al caure i ens falta temps… EL JUDICI DE L’1-O AL TRIBUNAL SUPREM Hem d’esperar el judici? Hem d’esperar la farsa d’unes acusacions plenes d’odi contra Catalunya? Hem de veure quants anys cauen al damunt del nostre dissortat país? Potser metafísicament, però obrim les nostres presons d’una vegada! Oi que tenim la clau? Fem-la servir… No esperem a fora. No cantem més a fora. Hem de cantar Els segadors al pati de la presó. Josuè va fer caure les muralles de Jericó. El poble emprenyat va fer caure la Bastilla. Els segadors van entrar a Barcelona amb la falç a punt. A nosaltres ens ha tocat obrir les presons… I sí. Als nostres pobles i ciutats hem pogut reunir, per fi, una colla de gent fidel cada dilluns –o el dia de la setmana que escaigui– al mig de la plaça de la Vila. Som gent invencible, amb ulls plens d’esperança. I sense treva ho fem un dia rera l’altre. Ha sortit gent al carrer que no hauríem dit mai. Gent gran asseguda a la cadira i amb el bastó a la mà. I ens hem mirat als ulls. I Catalunya ens ha mirat els ulls. Cada dia mirem els ulls de cadascun de nosaltres. I, ben joiosos, veiem que encara som aquí. I hem vist que tot continua intacte. I la nostra fe segueix inalterable. I perdurable. I, a vegades, ens sentim optimistes… I anem a Lledoners i fem concentracions plenes d’emoció; anem a Puig de les Basses i a totes les presons possibles. I continuem cantant el nostre himne amb força i decisió: “Que tremoli l’enemic…” I “quan convé seguem cadenes…” i “Bon cop de falç…” I ens trobem, i ens seguim mirant els ulls, demostrant a tot el món les nostres conviccions més profundes. I som 130. O 9.000. O 20.000. O més… I transmetem optimisme a la nostra gent empresonada… Però ai, amics i amigues, no ens enginyéssim pas: avui, ara mateix, els presos encara són a dins…

Carta optimista a tots nosaltres i a cadascun dels nostres presos polítics

Escrits per la llibertat