Vaig trigar a descobrir el plaer de llegir perquè no parava quieta, però de sempre m’ha acompanyat aquesta necessitat vital de comunicar-me

Dimarts 9 d’abril de 2019 Tarda Aquest matí hem pujat amb el Ramon fins a Cardona per gravar un reportatge de Sal roja per a TV3 amb la Núria Bacardit i el Ferran Prat. Fa fred, i mentre caminem pel pati ducal, per la passera de fusta que voreja l’església de Sant Vicenç i ens arribem a l’extraordinari mirador per contemplar la Carosa, els Escorials i la Coromina, als nostres peus, no puc deixar d’imaginar el fred que devien patir els milers de soldats, d’un i d’altre bàndol, en aquell sagnant setge de 1711 que es va allargar durant més d’un mes. Mal alimentats, molls i acampats a la intempèrie aquella tardor hivern es devia convertir en un dels seus pitjors malsons. És un privilegi poder parlar de la nostra novel·la en el lloc on es van esdevenir els fets i que sigui retransmès per la nostra televisió pública, encara que sigui un vídeo de molt poca durada. Em sento molt feliç. Divendres 12 d’abril de 2019 Vespre Avui he presentat Pots comptar amb mi a Sant Pere de Vilamajor, és a dir, a casa. I ho he fet acompanyada de la Marta Tàpies, escriptora, companya del Grup d’Escriptors del Montseny (GEM) i amiga. En aquesta mateixa sala Orila, d’aquí a una setmana farà 10 anys, vaig presentar el meu primer llibre Vols que t’expliqui... Vilamajor? Miro enrere i veig el camí fet, que a fe déu que no ha estat senzill. Però m’ha fet molt feliç i m’ha permès publicar quatre llibres en aquests 10 anys, a part de relats editats en diferents publicacions i els articles, ja són més de quatre anys amb el Nació Digital i un, amb aquest “Dietari de l’okupa de l’altell” a EL 9 NOU, a banda d’algunes col·laboracions amb la revista Vallesos. Em queda molt camí per fer, però si d’una cosa em sento orgullosa és d’haver treballat amb totes les meves forces per continuar endavant en el món de l’escriptura. Aquesta tarda, durant la presentació, envoltada d’amics i familiars, recordava la nena petita que vaig ser i que m’agradaria creure que encara soc en bona mesura. Una nena moguda, que gaudia de la sort de viure en un poble, que anava a tot arreu amb la bicicleta enganxada al cul, que jugava a la riera imaginant illes desertes i vaixells, que corria pels camps d’ordi com si fossin laberints, que s’enfilava als cirerers a berenar, que feia cabanes, que era tremendament xerraire i que quedava bocabadada amb les aventures de la Pipi Langstrump. Recordo que, durant molts anys començava els jocs canviant-me el nom i l’edat. Vaig trigar a descobrir el plaer de llegir perquè no parava quieta, però de sempre m’ha acompanyat aquesta necessitat vital de comunicar-me i aquesta fantasia tan necessària per viure. Ja dins del llit rebo un àudio d’una amiga que ha vingut a la presentació, molt emocionada. El guardaré com un petit tresor, especialment l’última frase: “[...] ànims i continua per aquest camí perquè ara sí que veig que això d’escriure és lo teu.” Dissabte 13 d’abril de 2019 Tarda Ha mort Neus Català, una de les últimes supervivents catalanes d’un camp de concentració nazi. La seva és la història d’una dona valenta que va treballar incansablement en la lluita antifeixista. Ara que els aires que bufen a Europa tornen a fer pudor de resclosit i la ultradreta amenaça de retallar llibertats que van costar molt d’aconseguir, hem de tenir molt present les dones –i els homes– que com ella van lluitar per la llibertat en un món on només era possible somniar, perquè la realitat era massa feréstega. El nostre deure és la memòria, per no reviure el feixisme. No ens podem deixar vèncer per la por, ni entabanar per les mentides; no podem ser diplomàticament equidistants per no ofendre. Cal que ens comprometem i fem sentir la nostra veu, perquè si ens amaguem darrere la por, arribarà un dia que només ens quedarà la por i ens ho hauran pres tot. Diumenge 14 d’abril de 2019 Tarda Hi ha algunes tardes de diumenge en què només necessites el sofà, la manta i una bona pel·lícula. Allò que el vent s’endugué ha complert ja 80 anys de la seva estrena, però continua sent una d’aquelles pel·lícules, que malgrat haver-la vist moltes vegades, no em canso de mirar. M’atrau la intensitat de la història d’amor entre dos personatges tan potents com Scarlet O’Hara i Rehtt Butler. Hi ha frases de la pel·lícula que ja formen part del meu arxiu lingüístic com la famosa “ja hi pensaré demà”. La trobo fantàstica, no sé quantes vegades la dec haver repetit, les solucions es troben amb el cap fred.

Vaig trigar a descobrir el plaer de llegir perquè no parava quieta, però de sempre m’ha acompanyat aquesta necessitat vital de comunicar-me

Escriure és un camí solitari, és molt important tenir gent que cregui en tu