Encara hi ha oasis on la vida avança somorta

Dijous 20 de juny de 2019 Vespre L’amic escocès, la darrera novel·la de Maria Barbal té el seu origen en uns documents reals que parlen d’un jove que va patir la Guerra Civil i en les cartes d’amor que va escriure. Parla de renunciar als somnis, de seguir el camí marcat per la família. És també la història d’una amistat, la del protagonista, en Benet Enrich –un soldat republicà– i el George –un brigadista escocès–, una amistat forjada en els moments més durs i que sobreviu al pas del temps. És un llibre d’una gran maduresa literària, amb una estructura molt treballada i gran varietat de recursos i veus (les cartes, monòlegs, diàlegs, narrador omniscient...). Ens aproxima al paisatge pallarès a través d’un collage de pobles ficticis i d’altres de reals, i a la riquesa de la seva parla, per mostrar-nos que entorn, vida i cultura ens conformen com a persones. Ens parla de com van quedar marcats en foc els qui van patir la guerra. Les enveges i les revenges als pobles petits tenien nom i cognoms. El Pallars és un territori amb molts afusellats a peu de carretera. Fins fa pocs anys no s’ha parlat del tema, tots aquells silencis han dibuixat el present que estem vivint. L’any 2009, vaig participar en la gravació d’un vídeo: Sant Pere de Vilamajor en temps de la Guerra Civil. L’he tornat a veure i m’he tornat a emocionar. Molts dels que hi surten ja són morts. Per sort, ens van deixar aquest petit llegat. Hi surt el tiet Pere, el germà de l’avi Josep que també es va morir. L’avi mai no parlava de la guerra. Va estar a l’Ebre. Va escriure un diari que no es conserva. A casa seva van marxar tres fills al front, per sort van tornar tots. Sant Pere de Vilamajor durant la Segona República es deia “La Força”. A la guerra van cremar les ermites de Sant Elies i Santa Susanna i l’església del poble. Pompeu Fabra ho va intentar aturar. No se’n va sortir, però en va poder salvar dues campanes; piles de bancs i llibres van cremar davant els ulls dels veïns que guaitaven temorencs les flamarades des de casa seva; afortunadament, aquí no van matar ningú a casa, com als pobles del voltant, i van ajudar mossèn Moisès a escapar vestit de paisà; les cases de La Tulipa, La Jardinera, la carnisseria, Can Llobera i Can Vila van ser confiscades i ocupades per refugiats de Múrcia, Almeria, Madrid... que fugien dels insurrectes; hi havia homes emboscats –entre ells l’avi Miquel– per no marxar al front, altres els portaven menjar. Finalment van haver de sortir perquè amenaçaven les famílies; a les cases van haver d’alimentar els soldats amb el poc que tenien; molts van perdre la vida a la guerra i amb la victòria dels nacionals alguns veïns van marxar cap a França i d’altres van ser empresonats; va venir el temps penós de les cartilles de racionament i els salconduits per anar fins i tot a Granollers; un poble petit dividit en dos envelats –el de les dretes i el de les esquerres–; va arribar la dictadura i el rastre penós de la por, la fam i la mort. Divendres 21 de juny de 2019 Tarda Aquest matí he escoltat “La mirada d’en Puyal” al Matí de Catalunya Ràdio. És una secció breu, un tastet d’uns quatre minuts. “Un apunt sobre factors diversos de la vida i la societat.” Parlava d’una barberia que va trobar en un petit municipi de la costa on no es va saber estar d’entrar. Des de dins ens fa una descripció detallada de l’establiment i dels clients, el reconegut periodista va desgranant parsimoniosament la història amb la seva veu serena i elegant. Tot està governat per una calma atemporal: clients, converses, el so de la ràdio, el tic-tac d’un rellotge llunyà... El temps es gronxa sense presses en el balancí de la vida. No hi ha mòbils, ningú no va a toc de pito, és una realitat paral·lela. Mentre escolto aquest relat d’en Puyal que li serveix per arribar a la conclusió que encara hi ha oasis on la vida avança somorta, jo corro per no arribar tard a treballar, he hagut de baixar a l’estació de tren de bon matí. Què hi farem... Avui és el darrer dia d’escola per als alumnes i l’hem passat tots junts a una escola de natura. Petons, abraçades, algunes llàgrimes... Enrere quedarà un altre curs, i un altre, i el següent... els aniré trobant pel poble i veient com es fan grans. I em farà feliç veure que es recorden de mi amb tendresa. Diuen que els alumnes amb el pas dels anys no recorden què els vas ensenyar, però sí com els vas tractar.

Encara hi ha oasis on la vida avança somorta

Escriure per trencar el silenci i recuperar la memòria