Els habitatges tenien una bona ventilació, tant per la seva part davantera com pels patis de llums interiors.

L’Ildefons Cerdà i Sunyer havia nascut al mas Cerdà, en terme de Centelles. La seva família provenia del poble del costat, Sant Quirze de Safaja, i a l’enclavament d’un antiquíssim mas mig esbotzat, conegut com Mas del Ferrer, el 1773 la família Cerdà hi van construir una grandiosa casa de pagès –l’espai els ho permetia– en un terreny de 150 hectàrees, una esplanada damunt dels cingles de Bertí coneguda com el pla de la Garga.
El pare d’Ildefons Cerdà, un pagès benestant, tenia pensada per al seu fill la carrera eclesiàstica, així que l’Ildefons va entrar al Seminari de Vic, però allò va durar més aviat poc. El jove va emprendre rumb cap a Madrid per estudiar enginyeria de camins. Després de passar per Terol, Tarragona i Girona, es va establir a Barcelona, on es va fer amic de Narcís Monturiol. Com que Cerdà era militant del Partit Progressista, impulsor de l’associacionisme obrer, i vistos els problemes sorgits fruit de la revolució industrial, alhora que motivat per les teories dels metges higienistes, va concebre un projecte de reforma per eixamplar Barcelona. La Barcelona emmurallada del segle XIX, amb carrers estrets, clavegueres a cel obert i l’insalubre Rec Comtal, malaguanyaven una ciutat cada cop més densa per l’arribada d’immigració, gent que s’hi instal·lava i venia per treballar-hi com a mà d’obra a les fàbriques de la nova indústria tèxtil. Els nouvinguts s’amuntegaven en un espai que anava quedant petit, sense possibilitat de creixement, que va fer que en poc temps Barcelona tingués la densitat de població més alta d’Europa. El consistori municipal es va veure obligat a urbanitzar el nou barri del Raval en una zona on fins aleshores hi havia horts. En un ambient brut i poc orejat sovintejaven els brots de tifus, febre groga i còlera. A més, i fins que no es va construir el cementiri del Poblenou, s’enterrava dins de muralla en el petit cementiri de Santa Maria del Mar, la capacitat del qual era insuficient.
Cerdà venia d’una terra amb espais amples i ventilats des d’on s’albirava l’horitzó i, possiblement, el xoc de contemplar la ciutat descrita li va desvetllar aquell projecte de reforma per eixamplar-la, tot i que ell era enginyer i no pas arquitecte. A grans trets, el projecte se sustentava en la construcció d’illes d’habitatges edificades en angle, amb patis interiors al mig de cada illa i amb una xarxa viària oberta i d’amplada abundosa.
CONTROVERTIT EIXAMPLE
Un cop les muralles de la ciutat van ser enderrocades el 1855, l’Ajuntament de Barcelona, que presidia l’alcalde Josep Beltrán, va organitzar un concurs de projectes urbanístics. Se’n van presentar diversos, que van ser posats a exposició pública a la seu consistorial, tots ells signats per arquitectes de reconegut prestigi. El concurs el va guanyar l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, però cal dir que des de Madrid, el Ministerio de Fomento va passar per sobre de l’Ajuntament per considerar que aquella obra, d’una envergadura tan gran, el consistori seria incapaç d’administrar-la i va imposar el projecte presentat per l’enginyer de camins, canals i ports i funcionari de l’Estat Ildefons Cerdà.
El 1861 Barcelona va iniciar una transformació urbanística sense precedents en un espai que en feia 10 com la ciutat closa per una muralla que l’havia circumdat des de l’època del rei Pere III. Tal com explica el periodista i cronista de la ciutat comtal, Lluís Permanyer, al seu llibre La Barcelona d’ahir (Angle Editorial, 2015): “Quan es va oferir la possibilitat de començar una nova vida a l’Eixample, l’aristocràcia hi va creure tot seguit. I va donar exemple… Deia molt a favor d’ells, ja que en alguns casos significava abandonar la casa pairal, a Ciutat Vella, plena d’història i de records…” Home, tampoc no és tan estrany que la burgesia s’hi apuntés, el que tocava aleshores era allunyar-se, ni que fos un tros, d’aquella urbs massificada i insana. En un altre ordre de coses, el poble en general va mostrar el seu enuig davant de la ingerència de fer prevaldre el projecte de Cerdà, que suposava una nova mostra de prepotència del govern espanyol en contra dels catalans.

El projecte origianl del Pla Cerdà per l’Eixample / MUSEU D’HISTÒRIA DE LA CIUTAT (BARCELONA)

Quan aquella nova Barcelona a extramurs es va començar a construir –Cerdà va retocar el plànol el 1863 per augmentar-ne encara més la superfície edificable–, els carrers encara eren de terra i quan plovia la gent s’enfangava. D’aquí ve el nom que se l’hi va donar a Barcelona, Can Fanga. En aquells carrers nous de l’Eixample ja no s’hi posarien les antigues llambordes que s’havien fet servir fins aleshores, com les del barri del Born, provinents de la pedrera del Remei de Caldes de Montbui. Se’n va retardar la urbanització a l’espera d’emprar per primer cop un nou i modern sistema, l’asfaltat. Els fanals d’enllumenat públic provenien de la Foneria Plana, Agustí i Escorça, on el santfeliuenc Dionís Escorça n’era un dels socis i el director tècnic. Van ser molts els industrials del Vallès Oriental, de diversos rams, que també van treballar-hi durant el llarg període de construcció d’aquella obra colossal que va ser l’Eixample.
Malgrat la mala acceptació inicial, comptat i debatut, el projecte de Cerdà era el millor de tots. Els habitatges tenien una bona ventilació, tant per la seva part davantera com pels patis de llums interiors, i els vials eren d’una amplada considerable i proporcionaven l’entrada del sol i de la llum a tots els carrers. A més, com si Cerdà s’avancés al temps –els automòbils encara no circulaven– aquells carrers amples permetien una circulació fluïda.
No va ser fins a l’època de l’alcalde Porcioles que l’economista Fabià Estapé va batallar perquè Ildefons Cerdà tingués el reconeixement que es mereixia. L’Eixample de Cerdà és un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa. Per fi, l’any 1959 se li va dedicar una plaça en honor seu. L’última plaça de Barcelona, que limita amb el terme de l’Hospitalet de Llobregat, ben a prop de la Ciutat de la Justícia. Una rotonda gens afavorida, de caòtica circulació, en honor de l’home a qui molts atorguen el privilegi d’haver dissenyat la ciutat més ben organitzada del món pel que fa al trànsit rodat. Ben ventilada sí que ho és, això sí.
ESMERALDA CERVANTES
Cerdà era un home casat que ja tenia tres filles, la Josefa, la Rosita i la Sol. Quan va començar la construcció d’aquell Eixample, el 1861, encara n’hi vindria una quarta, la Clotilde. Al cap de tres anys, però, es va assabentar que la Clotilde no era filla seva, per la qual cosa es va separar de la seva dona. Mare i filla van anar viure a Madrid i després a París. La vida de Clotilde Cerdà i Bosch és apassionant. Cal dir que tot i ser la filla il·legítima sempre va ser la predilecta de Cerdà, tant per les seves aptituds artístiques com per la seva condició de feminista i el seu esperit progressista. Va ser la millor concertista d’arpa del segle XIX. De petita ja era una nena prodigi i el gran compositor Richard Wagner la va qualificar de geni davant del rei Lluís de Baviera.

Clotilde Cerdà amb la seva mare, Clotilde Bosch / BIBLIOTECA DE CATALUNYA

La mare va potenciar la faceta artística de Clotilde, organitzant-li gires que la durien a Mèxic, el Japó i a moltes ciutats d’Europa. La noia Cerdà actuava als millors teatres del món amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes i, a 24 anys, va obrir al número 10 de la Rambla de Barcelona l’Acadèmia Esmeralda Cervantes de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un institut avançat al seu temps i concebut amb el propòsit de procurar l’espai que les dones es mereixien a la societat. Dissortadament, va haver de tancar-lo al cap de dos anys per manca d’alumnes i perquè les autoritats de l’època no se’l miraven amb bons ulls. El secretari particular del rei Alfons XII, Guillermo Morphy, en una carta que l’hi va adreçar li feia aquests retrets: “Creia que vostè només volia ser artista i, pel contrari, dona obertament la seva opinió sobre l’esclavitud a Cuba.” Cal recordar que aleshores Cuba era una de les possessions espanyoles d’ultramar i que 10 anys mes tard, tipa de l’esclavatge, es revoltaria per aconseguir la independència. La carta continua: “Preocupar-se com ho fa vostè de l’educació de la dona perjudica els artistes.”
Clotilde Cerdà va oferir molts concerts benèfics per ajudar els pobres i a favor dels ferits de la guerra de Cuba, guerra orquestrada per Espanya –que va perdre– i que costaria no poques vides, a més del declivi econòmic del país. Quina dona més ferma que va ser la Cerdà! Barcelona també li va dedicar els Jardins Clotilde Cerdà, una plaça freda en un interior d’illa, mig oblidat, al carrer Marina.