Una de les incerteses fonamentals plantejades avui és la de la capacitat de la socialdemocràcia i de les esquerres clàssiques per emergir de la llarga crisi en què es troben sumides

A Alemanya sembla que tirarà endavant una nova edició de la Gran Coalició entre els partits cristiano-demòcrata i el social-demòcrata. Quan els conservadors no tenen majories suficients i els resulta massa car el suport dels partits minoritaris, acostumen a emplaçar els grans contrincants progressistes a col·laborar en la governabilitat. El país guanya estabilitat política, però la socialdemocràcia queda desfigurada com a alternativa als conservadors, i sol acabar mig desarticulada. Ja li ha succeït diverses vegades, però sembla que per “raons d’Estat” reincidirà en l’error. Els efectes no es donaran només a Alemanya, sinó que afectaran una ja molt retardada reformulació i recuperació de la socialdemocràcia a tot Europa, faltada d’un projecte i relat propi adaptat als temps. Està encara molt ancorada en el passat i en una realpolitik que li ha anat fent perdre els sectors socials que històricament li havien donat suport. Una de les incerteses fonamentals plantejades avui és la de la capacitat de la socialdemocràcia i de les esquerres clàssiques per emergir de la llarga crisi en què es troben sumides, especialment evidents en les dues últimes dècades. Una crisi no només ni especialment de resultats electorals, sinó ideològica, de projecte polític i de connexió amb la societat. L’ofensiva ideològica i política del liberal-conservadorisme a partir dels anys setanta, amb l’obtenció de l’hegemonia a partir de les revolucions conservadores dels vuitanta, no va poder ni es va saber frenar per part de la socialdemocràcia, com tampoc construir-li una alternativa d’esquerres. No es va elaborar un projecte propi ben definit i renovat, tot començant a dubtar de la defensa del model social europeu que, al cap i a la fi, era la seva gran conquesta reformadora. Es va situar a la defensiva i tampoc va saber encaixar les idees de la nova política que emergien amb la frustració de la crisi. Els partits socialdemòcrates es van anar conformant a ser un reducte de la vella política. Les terceres vies van resultar un parany per a la socialdemocràcia, una forma d’esborrar la seva identitat, adoptant una configuració i uns plantejaments que no van suportar més que un parell de convocatòries electorals, per entrar en una declinació de la qual encara no s’ha recuperat Posseïts per un excés de pragmatisme, els partits socialdemòcrates havien evolucionat de partits obrers de masses a partits-càrtel, amb estructures i una cultura organitzativa vinculades a l’exercici del poder i a l’ocupació de càrrecs polítics. Gairebé sense adonar-se’n, havien passat de ser alternativa, a formar part d’un sistema d’alternança. El matís pot semblar massa subtil, però és de gran importància. Es van descuidar els valors profunds, els elements d’identificació tradicionals que els cohesionaven, els mecanismes d’escolta a la societat, i els van faltar reflexos per adaptar-se als canvis socials i culturals que es produïen amb rapidesa. Es van incorporar amb armes i bagatges al discurs dominant, encara que fos amb matisos socials i algun vernís de signe progressista. La qüestió era accedir al poder, alternar-se amb els conservadors quan aquests s’haguessin desgastat, i es va creure que això s’aconseguia amb polítiques neoliberals i propostes polítiques tendents a buscar el centre polític, que és on algú va dir que es guanyaven les eleccions. Potser això últim fos cert, però era la millor manera de desorientar i perdre la base social de manera definitiva. Les terceres vies van resultar un parany per a la socialdemocràcia, una forma d’esborrar la seva identitat, adoptant una configuració i uns plantejaments que no van suportar més que un parell de convocatòries electorals, per entrar en una declinació de la qual encara no s’ha recuperat. Quan Tony Blair i Anthony Giddens van planejar la renovació del laborisme britànic, tota l’esquerra europea va creure que aquest era el camí adequat per situar el projecte polític a l’alçada dels reptes que plantejaven els temps. El problema del nou laborisme no va ser l’adaptació del llenguatge, sinó el canvi de valors. L’antic equilibri entre treballadors i classes mitjanes es trencava, apostant exclusivament pel suport d’aquestes últimes. Quan Blair va pronunciar la seva cèlebre frase “ara tots som thatcheristes” feia alguna cosa més que llançar una frase amable a la líder conservadora. Avui, els socialdemòcrates semblen situats en un bucle malenconiós, d’enyorança d’altres temps, pensant que són víctimes de la incomprensió i que qualsevol temps passat va ser millor. El gruix dels partits-càrtel socialdemòcrates, els quadres amb vocació de professionals de la política, encara creuen que és un tema de cicle polític de preferències i no una qüestió de calat. Fan canvis aparents, renovacions generacionals, líders insulsos però amb sex-appeal; una qüestió merament de vestidures i de maquillatge. Malgrat tot, se’ls espera i se’ls necessita si aspirem a una alternativa raonable a aquesta espècie de versió anarquista del capitalisme en què estem embarcats. Com ha escrit Josep Ramoneda, “la dreta pot limitar-se a gestionar l’statu quo, però no hi ha esquerra sense projecte”.

Una de les incerteses fonamentals plantejades avui és la de la capacitat de la socialdemocràcia i de les esquerres clàssiques per emergir de la llarga crisi en què es troben sumides

Esperant la socialdemocràcia