Ara, esperar té ben poc de bonic perquè esperem que les farmacèutiques enviïn vacunes

Doncs això, que l’esperança són dues punxades. Una i dues. Però esperar una vacuna és una merda. Angoixant. Perquè ens ha de salvar la vida. I, per tant, esperar és desesperar. Desesperar en un moment desesperant. Sanitàriament. Econòmicament. Socialment. Anímicament. Emocionalment. Però esperar pot ser bonic a la vida. De fet, ho era. Ho era quan esperar es convertia en un meravellós instant previ: quan esperàvem aquell cap de setmana, marcat en vermell a l’agenda, per marxar amb els amics. Quan esperàvem el concert d’Els Amics de les Arts i la gira d’Els Pets. Quan fèiem llenya, esperant la calçotada de cada any amb la família. Quan comptàvem les setmanes per arribar a la festa dels 18 anys del teu fill o filla. O a la dels 50 anys d’una amiga o un amic. Era bonic, quan esperàvem la propera jornada de la lliga d’handbol dels fills per recórrer mig Catalunya de pavelló en pavelló. Quan esperàvem la neu i somiàvem posar-nos els esquís. I somiàvem un viatge d’estiu. Esperar era bonic quan esperàvem l’estrena de l’última pel·lícula de Quentin Tarantino. O el nou disc de Txarango i dels U2. Era bonic, quan desitjàvem viure el següent partit de Champions del Barça. I quan esperàvem poder abaixar el ritme laboral per estar a casa una estona davant de la llar de foc. Ara, esperar té ben poc de bonic. Perquè en tenim prou de llar de foc i el que més esperem és poder marxar un cap de setmana ben lluny de casa. Perquè esperem i pidolem un Barça digne en el joc i els sous, ara indecents, de la plantilla. I, sobretot, perquè esperem que els partits polítics deixin de fer el ridícul. Perquè esperem que deixin de barallar-se per foteses. Que deixin de dir ximpleries. Que deixin “de dir, que vaig dir, que l’altre ha dit, que tu ets això, això d’allò...”. Perquè esperem que els mogui alguna cosa més que el tacticisme de les enquestes a favor. Perquè esperem que baixin de la parra i del seu univers endogàmic. I perquè esperem que es fotin els mítings allà on els càpiga. Ara, esperar té ben poc de bonic perquè esperem que un tribunal ajorni o no unes eleccions fins una setmana abans d’anar a votar. Perquè esperem l’amnistia d’uns presos i unes preses polítiques. I perquè esperem l’impossible: l’empatia de l’administració a l’hora d’entendre i acollir la impossibilitat de pagaments d’impostos de milers i milers de ciutadans. Ara, esperar té ben poc de bonic perquè esperem que els barruts de les farmacèutiques enviïn les dosis de vacuna a què es van comprometre. Ara, esperar té ben poc de bonic perquè més que esperar, desesperem. Desesperem esperant. I esperarem. O no.

Ara, esperar té ben poc de bonic perquè esperem que les farmacèutiques enviïn vacunes

Esperarem, o no