L'esperpent és l'expressió més crua i impresentable de la realitat a l'Estat espanyol

Visito una exposició històrica sobre l’expressió artística de l’esperpent la setmana en què la realitat ha estat extraordinàriament esperpèntica. El concepte és interessant. L’esperpent. I, amb aquest nom, Valle-Inclán va construir, fa 100 anys, una tècnica literària. Una àmplia producció teatral i novel·lesca d’exaltació d’allò grotesc i monstruós. Una exagerada deformació de la realitat com a eina per al qüestionament crític d’un país socialment retardat i desesperat. La DANA, una borrasca descomunal, una tempesta bestial, el que abans en dèiem gota freda i que en termes meteorològics descriu una depressió aïllada en alçada, destrossa una Comunitat Valenciana sense servei de coordinació d’emergències. El govern valencià havia aniquilat l’estructura institucional, la Unitat Valenciana d’Emergències. “Era un chiringuito más” del govern anterior, segons va dir el president Carlos Mazón quan va desmantellar el projecte. Letal. Com s’ha vist. I esperpèntic. El Reial Madrid planta la UEFA i France Football quan sap que Vinicius no guanya la Pilota d’Or. I al Teatre del Chatelet de París no hi ha ningú del club blanc per recollir altres premis de prestigi: el de millor club de l’any i el de millor entrenador, per a Carlo Ancelotti. Un club de la dimensió del Reial Madrid segrestat per un jugador de valors patètics. Tan bon jugador com mal company. Tan determinant com provocador. Lamentable. Com s’ha vist. I esperpèntic. I per esperpèntic, això: “Y la retrasada de Aitana Bonmatí hablando en catalán? Si es que poco les pasa a la selección femenina, menudas idiotas.” I això: “Lo de Aitana Bonmatí hablando en catalán me tiene la sangre ardiendo, vaya puta gilipollas.” I això: “Lo de que Aitana Bonmatí haya salido a dar el discurso en catalán en vez de en español me ha tocado mucho la polla.” O això altre: “Muy cerdo todo lo de Aitana Bonmatí. Habla cuatro palabras en castellano y el resto en catalán de mierda.” I així, milers de missatges més. Aquesta és la vomitiva reacció catalanofòbica a les xarxes pel discurs de la millor jugadora del món, davant del món i amb la Pilota d’Or a les mans. “És la meva llengua i tinc tot el dret de parlar en català”, ha respost ella. Sempre digna. Sempre coherent. Sempre a l’alçada. Sempre admirable. Sempre única. Sempre a anys lluny del patetisme retardat en què viu ancorat bona part d’un estat com l’espanyol, en el qual, 100 anys després, l’esperpent no és una deformació voluntària, artística i creativa utilitzada com a eina de denúncia social sinó l’expressió més crua i impresentable de la realitat.