Espinàs podria ser o bé una grafia prenormativa del plural d’espinar o bé una variant d’espinal

No, no és que aquesta columna s’hagi convertit en una finestrella del registre civil, però l’actualitat és capritxosa i ha llançat a la palestra sengles cognoms dues setmanes seguides. A diferència, tanmateix, del de la setmana passada, rovira, el protagonista d’avui no surt al diccionari perquè no és un mot comú. O si més no amb aquest aspecte, perquè de fet espinàs podria ser o bé una grafia prenormativa del plural d’espinar (‘formació vegetal esclarissada i semidesèrtica, constituïda per arbustos i mates punxosos de fulla petita’) o bé una variant d’espinal, ‘arbust espinós’, amb la mateixa terminació que ribàs, ermàs o raigràs. Segons el DCVB es tracta efectivament d’aquest segon cas. En reforç d’aquesta tesi tindríem el cognom Espinal, que duen per exemple la M. Teresa Espinal, autora del fantàstic Diccionari de sinònims de frases fetes, o –també mal grafiat– l’il·lustre fundador de la psicoestètica, Carles Muñoz Espinalt. De la família d’espina, el membre més curiós és sens dubte panical, protagonista de la rondalla La flor del panical; la resta, una dotzeneta llarga, no tenen gaire res d’especial: espinós, espineta, espínula, espinadella... Tots ben previsibles. En realitat, si vas a mirar, la gràcia de la colla és la polisèmia mateixa de la mare, que, per una banda, és una punxa (les espines de la rosa) i de l’altra l’os o columna vertebral (l’espinada, precisament) dels peixos. Un desdoblament vagament molest, semblant al de la canyeta i la palleta que no saps mai quin toca quan et vols referir a aquell tubet estret de plàstic amb què xuclem la mirinda. Ben mirat, la polisèmia es pot allargar a tres significats, perquè el sentit figurat (“tinc una espina clavada al cor”) està perfectament consolidat. Que un ‘apèndix agut, dur i rígid d’algunes plantes’ sigui alhora, d’una banda, ‘allò que és causa de permanent aflicció per algú’, i en forma de locució, ‘fer mala espina’ impliqui ‘fer pressentir alguna cosa dolenta o desagradable’, lliga amb la lògica més material: les punxes fan mal. De fet, amb allò que no lliga gens ni mica és precisament amb el tarannà de l’escriptor, un home a qui podríem perfectament qualificar de bonhomiós. Una personalitat sense espines, perquè ni era amic de buscar brega ni d’embardissar-se en polèmiques o controvèrsies. En aquest sentit, Espinàs seria tot el contrari d’un aptònim, perquè és evident que ni estava dotat per causar aflicció ni la seva prosa feia sentir coses dolentes o desagradables. Tot al contrari. Descansa en pau, Josep Maria.