Encara no entenc com érem capaços de guanyar algun partit

En arribar a la setantena i contemplar els esdeveniments de qualsevol activitat esportiva de l’actualitat és inevitable recordar com es practicava l’esport als pobles fa molts anys. Recordo perfectament el camp de futbol d’aleshores al meu poble, Santa Maria de Palautordera. Quan jo era menut, al voltant dels 10 anys, ja servia únicament per als nostres jocs i per pasturar les ovelles ja que, curiosament, era d’herba natural i totalment obert a tothom. Un camp de futbol sense equip de futbol, desaparegut ja feia temps per la incursió forçada del Balonmano que era com s’anomenava llavors l’handbol. Aquest Balonmano d’aleshores era l’únic recurs que teníem entre els anys 60 i 70 a Palau, si volies practicar algun esport federat. Ni futbol ni bàsquet ni qualsevol altra activitat esportiva en equip. Els primers partits del Balonmano se celebraven a la plaça de l’Ajuntament, amb porteries improvisades lligades amb cordes i l’equip amb samarretes patrocinades per les FET i las JONS –efectivament, l’antiga Falange–. Més tard la pista va ser al pati de les escoles, que durant la setmana servia per aplegar els nostres partits de futbol amb pilotes esparracades i els caps de setmana es vestia de gala per als grans partits del Balonmano contra el Sant Quirze, el La Roca o altres rivals bastant assilvestrats. Jo hi vaig veure volar maons i pedres com el puny en aquell lloc que encara existeix. La meva activitat balonmanista es va perllongar des del 1964 fins el 1990, quan aquest noble esport ja havia passat a denominar-se handbol de manera definitiva. En aquest llarg període vaig militar en diferents equips com ara el del meu poble Santa Maria de Palautordera, el Sant Esteve, el Berga –aprofitant el període de mili– i el JMJ de Barcelona. També vaig fer una petita deserció cap el món del futbol durant un parell de temporades. Curiosament, marcava més gols amb els peus que amb les mans. És evident que durant tants anys vaig recollir un ampli anecdotari de coses, que em van succeir tant a nivell individual com d’equip, i que totes elles demostren fins a quin punt practicar esport federat a categoria nacional era com una mena d’heroïcitat per als components de qualsevol equip de poble. En podria escriure un llibre, sobre aquestes anècdotes, però em limitaré a explicar-ne algunes, com per exemple les llargues excursions amb autobús per anar a jugar a València, Saragossa o Sagunt quan ni tant sols hi havia un metre d’autopista. Sortides el dissabte al migdia i arribades després d’un munt d’hores d’excursió. Competir i tornar a casa el diumenge a les tantes o la matinada del dilluns. Encara no entenc com érem capaços de guanyar algun partit. Recordo també un partit a Saragossa on la gent era tant a sobre nostre que van arribar a agafar-nos la banqueta i ens insultava a cau d’orella; una final a Palma on em vaig perdre per la ciutat o aquell desplaçament aeri a Bilbao, quan el nostre Fokker bimotor d’hèlixs no va acabar dins la ria de miracle. A L’EQUIP DEL JESÚS, MARIA I JOSEP Quan vaig anar a viure a Barcelona em vaig apuntar per pura diversió a un equip d’handbol del meu barri de Sant Andreu, el Jesús, Maria i Josep (JMJ). Era de tercera categoria i llavors va ser quan vaig començar a gaudir del plaer de jugar a l’handbol realment. Fer els desplaçaments amb els nostres cotxes propis i acabar perduts a qualsevol racó era l’habitual, com també ho era anar a disputar els partits amb els jugadors justos o, fins i tot, competir sense el col·legiat, que havia decidit fer festa aquell dia. Tot i això, la companyonia, el bon rotllo i l’amistat era el més important de tot en aquells moments. Fa un parell d’anys, amb els 68 ja fets, els meus amics de Sant Andreu encara em van convidar a disputar un partit amistós. Únicament vaig jugar tot caminant uns 10 minutets, però tot i així encara vaig ser capaç de marcar un parell de gols. Potser el porter –que és amic meu– se’ls va deixar fer, ves a saber...! Ara l’únic esport que practico és el dels escacs. Això sí, procuro caminar i pujar moltes escales per mantenir-me més o menys en forma no fos cas que em tornessin a demanar de jugar cap amistós. De totes maneres continuo sent soci del meu antic equip de Palau i mantinc la relació amb alguns amics molt vinculats al món de l’handbol. Ells em comenten com ara es fan servir les peses, les màquines de gimnàs, els procediments estrictes sobre la preparació física, les xerrades tècniques i fins i tot les dietes alimentàries estrictes. Un fort contrast amb quan jo jugava. Llavors l’únic nutritiu addicional que utilitzàvem era el patxaran que barrejaven amb l’aigua a les ampolles de refresc. No hi ha dubte: soc un supervivent de la prehistòria balonmanista...!

Encara no entenc com érem capaços de guanyar algun partit

Esport prehistòric