L’Esteve Perich, l’amic, de Cardedeu
L’Esteve Perich té ara 90 anys. El 28 de juny passat en una festa local, però amb un abast molt més ampli, se li va concedir la Creu de Terme, el reconeixement municipal més important que es concedeix a la vila de Cardedeu. El 3 de juny va aparèixer una nota breu a EL 9 NOU, amb una fotografia de l’Esteve, en la qual se’ns informava que l’Ajuntament, en una decisió unànime de tots els grups municipals, iniciava el procés per concedir la Creu de Terme a l’Esteve Perich i Sala. Aquesta unanimitat ja ens indicava sobradament l’afecte i els mèrits d’aquest prohom cardedeuenc.
Jo he recitat poesia amb ell; jo, com ell, he fet llibres de poemes; i he intentat ser al seu costat com un amic més d’aquell Cardedeu que a vegades, massa vegades, sembla fugir de nosaltres. Quan em dedica el seu llibre Els meus poemes, de l’any 1993, em parla com el “seu” amic. I jo sabia bé què volia dir l’Esteve amb això. D’altres potser no ho entendran. Jo sabia molt bé això de l’amic.
L’Esteve Perich, nascut a Cardedeu l’abril del 1934, va haver d’empassar-se d’infant una guerra infame i cruel. Tota la vida sencera que ha passat, però, ho ha fet sense renúncies al seu poble estimat, enamorat dels seus carrers, dels seus arbres, de la seva història i de la seva gent. L’Esteve va conèixer món gràcies a la seva feina de taxista, però també perquè era un viatger inguarible. Per aquesta mateixa raó, en Perich és un enamorat d’aquest poble, que l’ha entès sempre com el paradís somniat. Però no aquell paradís perdut que a vegades jo he denunciat a bastament, sinó com un paradís sense fissures, etern, perquè ell veu Cardedeu de manera positiva sempre.
Els poemes de l’Esteve són senzills, elogiosos, clars i lluminosos. No tenen ni un bri de desesperança ni una mica de morbositat que empotini ningú ni cap institució del seu poble estimat. En les pàgines d’aquell llibre, l’Esteve –tenia només 59 anys– ens diu que no l’escriu “per cap afany de passar a la posteritat, però sí per una mica de satisfacció personal, i això sí, potser com una espurna d’orgull i d’haver deixat alguna cosa.”
L’Esteve Perich és un home humil. Assegut a la seva butaca de la sala de les Columnes de l’Ajuntament, que ell coneix prou bé, el dia de lliurament del reconeixement només patia per aquell fil de veu que no li deixava donar les gràcies als qui se li acostaven. I potser també s’hauria estimat saludar gent com en Joan Clusellas, que li va presentar el seu llibre allà mateix ja fa una colla d’anys; o actors de Cardedeu, com en Trini Asensio o en Salvador Teixidó o el mateix Ramon Comas i tanta altra gent que ha apreciat; o els amics del seu Casal del Jubilat, com en Fàbregas. Tots ells ja no hi eren en l’acte de concessió de la Creu de Terme aquell matí d’estiu. Aquells ja no hi podien ser. Però ben segur que hi érem els teus amics del nostre Cardedeu estimat, el Cardedeu de la gent que encara hi és, encara que no ho sembli.
L’Esteve Perich ha tingut la sort de trobar la Pepita. “A tu, Pepita, esposa meva, va dedicat aquest llibre, per la teva ajuda i comprensió.” I aquest el fa ser com és. L’Esteve, assegut a la seva butaca, només tenia feina a donar les gràcies a tothom, perquè només veia amor i confiança a cada cara que tenia al davant.
Amb aquest article vull parlar de l’Esteve Perich amb tota la força que es mereix aquest prohom que ha estimat Cardedeu com ningú. I ho ha expressat com ningú. I no cal pas que ens doni les gràcies, com ho va fer sobradament a la sala de les Columnes –i així és ell sempre, una persona agraïda i respectuosa–, patint per l’afonia d’aquell moment, perquè som nosaltres, la gent de Cardedeu, que ho hem de fer per aquest amor a la seva vila estimada i a tota, tota la gent que l’ha conegut i el coneix.
Quan jo era un nen, el meu pare em feia portar un pantaló a punt de confeccionar, per a la Pepita jove i per a la Pepita sorda. La Pepita jove era la dona de l’Esteve. Ell estava fent el taxi, tot fent un poema pels Tres Pins, o per la Penya o pel seu poble. No n’he volgut fer cap biografia, de l’Esteve, perquè no toca pas. Però sí unes paraules d’afecte i agraïment per un cardedeuenc dels que costa de trobar avui pels nostres carrers i places. Perquè l’Esteve és l’amic i, sobretot, de Cardedeu. Gràcies, Esteve, per tota la teva entrega al teu estimat Cardedeu.