Aquells que sentencien que l'aula ha de tenir un 25% de castellà volen aniquilar la seva manera d'estimar

He buscat la definició de la paraula idioma al diccionari. He escrit “idioma”, així, en català, al Google, però ell s’ha pensat que escrivia la paraula idioma, així, en castellà, i la definició que m’ha donat era en castellà també. I els aproximadament 3.190.000.000 de resultats que ha trobat en 0,57 segons. Tots en castellà. Quan finalment m’ha entès –Google, dic, que n’hi ha que no t’entenen de cap manera– he sabut que la definició més senzilla d’idioma és que és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana. Penso que els catalans ho som, una comunitat humana, i que el sistema de comunicació propi de la nostra comunitat és el català, o ho hauria de ser, perquè els catalans som tan oberts i tan colonitzats, que no ho acabem de tenir clar. He llegit també que al món hi ha unes 6.000 llengües però que pràcticament la meitat desapareixeran el proper segle per manca de relleu generacional. No em vull posar dramàtica, que ja sabeu que no és el meu estil, però em fa por que el català en sigui una. Podria fer servir la ironia aquí i fer broma dient que pateixo pel castellà, pobre, que se l’ha de protegir a les aules i als patis i als cinemes i a Google, però és que no tinc l’humor per a ironies, ara, perquè això del català em fa pena. El català és les meves ulleres lingüístiques, la manera com miro i interpreto el món, la manera com té significat per a mi, com el penso, com l’explico, com l’escric, com el sento. Jo estimo, ves, no quiero. Jo faig moixaines i magarrufes i m’expresso amb un idioma que estimo, amb el qual m’han estimat, amb el qual estimo. Els meus fills no acaben de veure com de preocupant és això del català. El català per a ells és la llengua de casa, cert, però res més. No és la llengua dels amics, ni de l’audiovisual, ni del joc, ni d’internet, ni de YouTube ni d’enlloc. Potser, amb una mica de sort, sí, encara és la llengua a l’aula. Només a l’aula i a casa –i a l’aula, poc– el català és les seves ulleres. El seu món, per molt que jo els estimi en català, ja no és en aquest idioma. Aquells que sentencien que l’aula ha de tenir per llei un 25% de castellà –com si no el tingués prou i de sobres de manera natural– no volen protegir el castellà, volen aniquilar la meva manera d’estimar. I la vostra. I aquestes ganes de fer mal són les que a mesura de patir-les i d’empassar-les coll avall fan créixer les ganes també, en paral·lel, de fotre el camp. Us en recordeu de quan fotre el camp era l’objectiu? Ara ja no ens en recordem, que prou feina tenim a no perdre el que teníem. Res: una terra, una llengua, un estimar concret.

Aquells que sentencien que l'aula ha de tenir un 25% de castellà volen aniquilar la seva manera d'estimar

Estimar