Ara que és temps de vacances, us proposo un tast de les obres de Margarida Aritzeta perquè escolliu l’escapada més adient per a vosaltres

Dimarts, 17 de juliol de 2018 Vespre L’escriptora Margarida Aritzeta [a la foto d’aquest article] ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Ara que és temps de vacances, us proposo un tast de les seves obres perquè escolliu l’escapada més adient per a vosaltres. Per als més intrèpids, un viatge literari apassionant, L’herència de Cuba, us transportarà a l’època en què molts catalans van anar a fer les Amèriques. Una novel·la que ens parla d’emigració i d’il·lusions perdudes. Us confessaré un petit secret, fa anys que somnio viatjar a Cuba. Tinc una caixa amb molta documentació i sé que arribarà el moment de tirar endavant aquest projecte. Si preferiu no anar tan lluny i fer turisme literari de proximitat, aneu fins a Valls. Bandoler us endinsarà a la capital de l’Alt Camp, la terra d’aquesta escriptora, així com del famós bandoler Joan Serra, conegut també com La Pera. Per aquells que cerqueu aventures perilloses al límit de la llei –corrupció, una partida d’airsoft, un assassinat...– la vostra tria pot ser Els fils de l’aranya. Un cas que hauran de resoldre la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona. I si us agraden les nits a la platja, compta amb La nit de la papallona, una novel·la iniciàtica d’alt voltatge que captivarà joves i no tan joves. Dimecres, 18 de juliol de 2018 Migdia Diu la meva mare que jo havia de néixer tal dia com avui, de fa ja uns quants anys, és clar. Però m’hi vaig negar en rodó. Res a celebrar! No només els de Bilbao trien on neixen. Quan era petita l’àvia Vicenta ens explicava que ella havia arribat al món el dia 6 de gener, el Dia de Reis. Que la seva mare havia obert la finestra al matí i l’havia trobat en una cistelleta a l’ampit. Que havia arribat a la família com un regal. Jo ho trobava un relat meravellós. A l’àvia li agradava explicar rondalles i cantar cançons. Insistia amb una barreja de melangia i orgull que ella el poc que havia pogut aprendre de lletra ho havia fet en català. Una de les rondalles que tinc més presents és la de L’home del sac. Forma part de la tradició oral catalana i ja fa anys que no l’he sentit a explicar. I m’agradava quan ens cantava la cançó d’aquest relat: “Tia Maria que passeu farina, catric-catrac traieu-me del sac”. També ens cantava Els tres tambors o A la vora de la mar i jocs de falda com “Arri arri tatanet” o “quan vagis a la carnisseria”. Soc una entusiasta de les noves tecnologies i crec que ens aporten molts avantatges, però crec que un dels reptes més grans que se’ns presenta com a societat és el de saber trobar l’equilibri entre el món digital i la comunicació oral i escrita, incloent aquí la literatura. Que siguin complementaris sense que l’un supediti l’altra. Diumenge, 22 de juliol de 2018 Vespre Avui ha fet un diumenge plujós, l’he aprofitat per acabar de llegir La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. L’edició de Club Editor, revisada per Arnau Pons, autor també del postfaci que ens ajuda a entendre millor aquesta novel·la pòstuma. El llibre m’ha impactat, i molt. Però, si cerqueu una lectura senzilla i ràpida per a la platja o la piscina, molt em temo que aquesta no és la més indicada. Perquè sota una aparença de llenguatge senzill, està farcida de simbolismes que ens porten a les reflexions filosòfiques més profundes. Requereix una lectura lenta i tranquil·la. Mentre llegia he tingut la sensació que el protagonista m’explicava un somni terriblement cru i tan real com la vida, que només es pot narrar de la mà de la poesia. Una al·legoria amb aparença de rondalla d’adults, que amb imatges molt colpidores recrea un poble on la magnificència del paisatge contrasta amb una societat autoritària i castradora; i que, a la vegada, representa un crit a la sedició i a la rebel·lió. En resum, una novel·la existencialista publicada el 1986 i que resulta més actual que mai, alguns dels eixos centrals de la qual són la mort i el suïcidi, temes que continuen sent pràcticament tabús en la nostra societat. Fa un temps vaig escriure una novel·la, podríem dir juvenil, que parla del suïcidi. Penso que és un tema que cal abordar, i no pas encobrir-lo. Llavors no em podia imaginar que poc després en viuria un cas de molt a prop. Per desgràcia, actualment n’hi ha molts casos i resulten especialment feridors. Per això, en part, em fa tanta il·lusió que en els mesos vinents surti publicada aquesta novel·la, que per sobre de tot és un cant a la vida.

Ara que és temps de vacances, us proposo un tast de les obres de Margarida Aritzeta perquè escolliu l’escapada més adient per a vosaltres

Estiu, llibres i temps per pensar