Hem perdut aquell cert plaer d’embadalir-nos amb la vida i de perdre el temps

Il·lustració de Shigeo Fukuda (1932-2009) / UCC Coffee No teniu la sensació, tots plegats, que tots plegats anem per la vida una mica com pollastres sense cap? Potser és que és final de curs o final de temporada o que arriba la calor però encara plou o que la cosa es precipita irremeiablement cap a l’estiu i que ja ens hem menjat mig any i encara no hem fet res i que altrament no ha arribat tot allò bo que havia d’arribar, però tots anem com motos. I no parlo d’aquelles motos espectaculars que rugeixen i són eròtiques. No. Parlo d’aquelles motos amb l’acceleració estranyota i camí del taller. Anem tots amb la llengua fora, l’energia per terra i la capacitat de respirar, sota mínims. Ens bombardegem a whatsapps que no tenim ni esma per respondre i correm d’un lloc a l’altre, amb l’agenda a tota castanya i les ganes de complir l’agenda perdudes en combat. Ara mateix jo poso en cua no sé quants mails per escriure aquest article mentre les coses dels finals de curs dels fills em mosseguen els talons i les amigues em pressionen per fotre el camp a la platja. Us passa a vosaltres també que sembla que la vida estigui com accelerada? Us veig i penso que sí, que també us passa. I veig gent que, a més d’un puntet estressats, van com desnortats, com si no atiessin les respostes correctes per molt davant que les tinguin. I a la resposta incorrecta 1 li sumen la 2 i la 3 i un no parar de coses estranyes que encara redupliquen més aquesta sensació de no tenir nord i d’anar sense esma. Si em pregunteu la raó de per què estem tots una mica així, us diria que no ho puc respondre clarament però que tinc la sensació que si oblidéssim els mòbils a dins d’un calaix durant uns dies i ens haguéssim de buscar les cares per comunicar-nos, agafaríem una certa perspectiva, canviaríem el ritme i veuríem i viuríem amb un altre ritme. No, no soc gens de les antimòbil –tot i que sí que penso que en fem un ús dolent–, però sí que crec que hem perdut aquell cert plaer d’embadalir-nos amb la vida i de perdre el temps i de no estar sempre requerits i requerint en un bucle carregós i angoixant que ens va enfosquint. Les vacances ens estressen perquè hem de fer plans tant sí com no i agafar els bitllets i buscar els hotels i quedar amb tothom i, en lloc de descansar, sembla que vulguem desempenyorar tota la vida que la rutina s’ha anat cruspint. I penso que no podem anar així, que ens hem de calmar tots una mica i que més val que ens prenguem les coses amb una altra filosofia. Au, som-hi: envio l’article, responc els mails, omplo formularis, pago excursions i tiro cap al súper a comprar el sopar. A veure si demà em calmo una mica.

Hem perdut aquell cert plaer d’embadalir-nos amb la vida i de perdre el temps

Calmem-nos tots, una mica