Ernest Maragall ha estripat el carnet d'Esquerra

'Lleona ferida', dibuix d'Ismael Smith Marí (1886-1972) / Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Avui això serà una fantasia. Si sempre m’havia caigut bé el verb estripar, suposo que per aquesta sonoritat tant de casa i alhora d’excepcionalitat que té, ara que he sabut d’on ve encara m’agrada més: de tripa, que al seu torn és “d’origen incert, potser fou un derivat postverbal d’estripar, que provindria del llatí extirpare, ‘arrencar, esqueixar’; però també fora possible l’origen preromà, indoeuropeu precèltic, d’una base DRIPP, afí a la del mot drap, amb influx del llatí extirpare”. Resumint: no és del tot clar però extirpar hi té alguna cosa veure. Un verb, en canvi, de sonoritat ben diferent (és més aviat de mal pronunciar) i també d’origen, que no té a veure amb tripa sinó amb estirp: ‘persona origen d’un llinatge; de llatí stirps, stirpis: ‘soca, raça, llinatge’. Tenim, doncs, dues famílies petitones (cap de les dues arriba als deu membres) però interconnectades: fixeu-vos que estrip, que és una de les branques derivades de tripa, és anagrama d’estirp. Un senyal que ha de voler dir alguna cosa (ho deixo pel final). Tota la família de tripa conserva aquell deix sonor tan familiar: estripall (sinònim d’esquinçall), estripa-sacs (que és una herba, però crea el motlle per a un neologisme preciós, estripacalces, de significat obvi), però també els directes de tripa, encara avui sorprenentment arraconats a causa de la falsa llufa de castellanismes: tripada, tripaire, triper i triperia. Aprofito per confessar que la meva preferida és estripada, en el sentit figurat d’‘acceleració sobtada i excessiva de revolucions d’un vehicle de motor’, que els motoristes coneixem tan bé. Ves per on, si estripada és probablement el mot més expressiu de la família d’estripar, el d’extirpar seria un que segurament només coneixen els algueresos: estrapada (‘Càstig que consistia a alçar el penat a certa altura lligat a una corda i, amollada aquesta, interrompre bruscament la caiguda’ i també ‘Salt violent que fa un cavall o altre animal per llançar el genet’). Aquests dos sentits tan violents es deuen a l’origen italià: strappata, ‘acció d’arrancar’. El cercle de la fantasia (relacionada amb l’anagrama esmentat) es clou amb aquesta idea que conjumina les dues famílies gràcies a la realitat política, sempre més increïble que la ficció. Ernest Maragall, han titulat els diaris, estripa el carnet d’Esquerra, i d’aquesta manera, afegeixo jo, s’extirpa ell mateix d’un partit que en realitat faria més ben fet de mirar d’extirpar aquest càncer que fa temps que el corrou i que fa tota la cara d’acabar amb una gran i dolorosa metàstasi.

Ernest Maragall ha estripat el carnet d'Esquerra

Estripar