En educació, etiquetar vol dir fer notar mancances que potser anul·len la capacitat de millora

Etiquetar i classificar són accions que fem sovint a la vida i, per tant, a l’escola. En arribar a l’escola es classifica els infants pels temps que tenen, la data de naixement esdevé la primera etiqueta i la primera manera de classificar-los. M’ha impactat el testimoni d’en Toni, mecànic esdevingut mestre d’infantil passats els 30 anys (Diari de l’educació ). No va estudiar perquè de ben menut se li va dir i repetir que no servia per estudiar. Etiqueta: “Ets un inútil pels estudis!” M’ha emocionat i m’ha vingut la imatge de la Jèssica, una noia que també és mestra i que vaig tenir fa anys d’alumna. “Soc mestra perquè em vas fer creure que, si m’ho proposava, podia ser-ho.” Aquestes paraules d’agraïment les porto gravades, com porto les d’en Joan: “Em vas ensenyar a pensar.” Però tot té, com a mínim, dues cares i sempre m’he preguntat: a quants vaig desanimar? A quantes persones no he sabut donar el missatge positiu que vaig transmetre a la Jèssica o al Joan? Etiquetar és una necessitat del màrqueting! Cal posar l’etiqueta a una marca. Però en educació marcar, senyalar, estigmatitzar vol dir determinar, és a dir, tancar possibilitats d’arribar a ser, fer notar mancances que potser anul·len la capacitat de millora. Etiquetar i classificar són formes d’establir categories: els que serveixen per estudiar i els que no; els que són alts i els que són baixos; els que maltracten i els que són maltractats. Classificar és fitxar, catalogar, encasellar, garbellar, porgar o segar, accions que en la vida quotidiana poden ser de gran utilitat. Però en parlar de persones tot és diferent. Porgar ho fan els règims totalitaris: per fer neteja de la societat i tenir una societat pura classifiquen: afectos, desafectos, tibios; jueus, gitanos, comunistes, etc. Classificar és dividir, desavenir, desunir, enemistar, isolar, escollir i allunyar. L’escola ha de ser inclusiva i no hi pot haver ni etiquetatge ni classificació de persones. I cal esborrar el llenguatge determinista que s’empra amb facilitat: no té el nivell, no té interès, no estudia, no farà res de bo, és un botxí, etc. Etiqueta i classificació acompanyada sempre d’un nom propi. Una escola inclusiva no pot donar, mai, un missatge determinista a cap de les singularitats que hi creixen perquè és frenar la iniciativa, coartar la llibertat i avortar el desenvolupament personal.