| 13:46
Opinió

Els veritables artistes no són impermeables a la societat del seu temps

Europa en un vals

Fotografia política preocupant: clima prebèl·lic a Ucraïna, amb converses diplomàtiques on Europa no sembla ser determinant, i la ministra espanyola del ram gallejant d’ardor guerrero a l’ombra de l’OTAN.

Distrec, ingènuament, el desànim, posant de nou el Concert de Cap d’Any de l’Orquestra Filharmònica de Viena, que és la manera que tenen els austríacs de començar l’any amb una dosi d’autoestima capaç de contagiar mig món amb el seus valsos i polques. Una música, la de la família Strauss –la més vienesa mai escrita–, que a l’època no va estar tan lligada a la Filharmònica de la ciutat com se suposa, ja que Strauss en va ser convidat només en tres o quatre ocasions i després de la seva mort força anys oblidat. Els valedors de Strauss del seu temps foren compositors com Liszt, Wagner o Brahms.

El primer Concert de Cap d’Any dedicat a la dinastia Strauss va tenir lloc el 31 de desembre de 1939 i la Filharmònica es va lluir tocant però també es va lluir donant els ingressos nets del concert a la campanya nacionalsocialista de recaptació de fons per a l’auxili d’hivern de guerra (el Kriegswinterhilfswerk).

El concert del primer dia de l’any agafa prestigi els anys en què el dirigeix el primer violí Willi Boskovski i després amb un director convidat cada any. La conducció de la Filharmònica de Viena en aquest repertori que li és propi –enguany a càrrec de Daniel Barenboim– comença directament en la subtilesa exquisida, en els jocs de sonoritats, la recerca del fraseig sublim, retards i acceleracions del tempo… el ressalt ocasional del so d’un instrument solista … I té en el vals An der schönen blauen Donau (Al bell Danubi blau) de Johann Strauss fill (1825-1899) la síntesi perfecta de l’època de l’Imperi Austrohongarès (1867-1918).

Strauss va rebre l’encàrrec d’un vals “viu i alegre” per a Carnaval, en un intent de contribuir a animar la societat vienesa decebuda per la pèrdua dels ducats de Schleswig-Holstein –els sona?– en la guerra amb Prússia. L’estrena del Danubi blau va ser el febrer de 1867, el mateix mes de la signatura del Compromís austrohongarès, que unia el Regne d’Hongria i l’Imperi d’Àustria.

El vals s’inicia amb els violins fent un tremolo molt suau que prepara el naixement del tema principal que tot seguit fa la trompa solista. Una introducció orientada cap als aguts, optimista, a la qual segueixen cinc valsos inspiradíssims i un final de gran efecte. Quan en un concert de Brahms, una filla de Strauss li va demanar una dedicatòria, aquest li va escriure les primeres notes del Danubi blau amb el comentari: “Malauradament, no és de Johannes Brahms.”

El bell Danubi blau ha quedat per sempre, però l’Imperi Austrohongarès cau derrotat en la Primera Guerra Mundial i s’esberla esmicolant-se en estats independents. La imatge de la sala daurada de la Musikverein amb la parella ballant joiosa girant i girant, dominant el temps i l’espai amb l’impuls del lleu avançament característic del ritme del segon temps del vals vienès, s’estronca.

Maurice Ravel (1875-1937) el 1920 té una intuïció clarivident en fer un retrat musical brillant d’aquest canvi històric en l’obra La Valse. Amb 40 anys, Ravel va insistir a apuntar-se voluntari a l’exèrcit francès i el van deixar fer de xofer, participant en missions arriscades com transportar municions de nit enmig d’un fort bombardeig alemany. Stravinski no ho pot entendre: “A la seva edat i amb el seu nom podria haver tingut un lloc més fàcil, o no fer res.”

La Valse comença orientant-se cap els greus, amb una remor per part dels contrabaixos que presagia una incertesa grisa, temorosa. El compositor escriu a la partitura: “La boira deixa entreveure, en les clarianes, les parelles de balladors. En dissipar-se a poc a poc es veu una sala immensa plena de gent ballant, il·luminant-se progressivament amb la llum dels canelobres.” L’obra alterna una gran riquesa de sonoritats i de clarobscurs. A partir de la represa de l’atmosfera inicial, el vals va accelerant-se en un estira-i-arronsa entre el passat imperial idealitzat i la realitat present, i es descompon gradualment fins a desintegrar-se, irreconeixible. El final no és apoteòsic com el Danubi blau però impacta tant o més. Ravel acaba l’obra amb cinc notes a l’uníson, accentuades i decidides, sense perdre temps, concloents, en l’únic compàs que no és de tres. Final sec, dràstic, contundent. Una obra mestra que tanca una època.

Els veritables artistes no són impermeables a la societat del seu temps, i encara que no poden sospitar la transcendència que puguin tenir les seves obres, Al bell Danubi blau i La Valse en tenen. Ni els millors valsos s’escapoleixen de les guerres. Al segle XIX el vals era daurat, no perquè l’època ho fos, sinó perquè no es concebia d’altra manera. Ravel estava compromès amb el seu temps i homenatja el vals sense trair-se, sent ell mateix. De fet, com en tota la seva obra. Al segle XXI Europa continua gaudint dels seus valsos i sent capaç del millor i del pitjor. Potser és en la contradicció que és ella mateixa. A veure com anirà a Ucraïna.

‘Vals’, pintura d’Anders Zorn / Biltmore Estate (Asheville, EUA)