Europa era una princesa, i això és cosa sabuda; segons la mitologia grega, és clar

Fragment del dibuix 'La qüestió de la moneda. Els uns la ballen magre i altres grassa', de Ricard Opisso (1880-1966) / MNAC En aquesta columna nostra les eleccions europees ens interessen sobretot per l’adjectiu. Europa és un topònim (nom de lloc), categoria que no sol aparèixer als rodalmots perquè per regla general tenen més interès històric que no filològic; però també és cert que, com la majoria dels topònims, ha donat peu a un adjectiu substantivat (anomenat gentilici: lleidatà és el gentilici de Lleida, lisboeta el de Lisboa i polonès el de Polònia, encara que no tots surten als diccionaris generals. De fet el dels gentilicis és tot un món, en què ara, tanmateix, no entrarem). Europeu, doncs, és un gentilici però també un adjectiu normal i corrent, com en el cas del femení plural de la primera ratlla d’aquest article; de fet és un dels adjectius amb què ens han turmentat més els mitjans les darreres dècades. Tot i així, més enllà de la matraca política i financera, el terme té força interès. Hi ha més europeïtzació que no ens pensem. D’entrada, Europa era una princesa, i això és cosa sabuda; segons la mitologia grega, és clar. Potser no és tan sabut, en canvi, que també va ser una província romana, concretament una de fundada per Dioclecià el 294: abastava part del sud de la costa de Tràcia i el nord de la Propòntida; en termes moderns, la part europea de Turquia i sud de Bulgària. Amb el temps, aquest topònim d’origen mític va anar designant més coses: un satèl·lit de Júpiter i un asteroide, per exemple; o, més prosaicament però molt més tangiblement, el club de futbol del meu barri, l’Europa, un dels històrics de Barcelona (juntament, ves quines coses, amb el Júpiter). També hi ha una coneguda pel·licula de Lars von Trier que es titula així i fins i tot un edifici d’aquells que ara en diuen emblemàtics al Passeig de Gràcia. Tornem al començament. Hem vist que el topònim va generar un adjectiu, però aquest no és pas l’únic derivat. Més modernament en van sorgir quatre de cop: tres substantius (europeisme, europeista, europeïtzació) i un verb (europeïtzar). Ara bé, el veritable esclat lèxic de la casa sorgeix, ves per on, quan la casa es fa petita; el prefix euro- n’ha generat força més, malgrat que el DIEC n’aplegui ben pocs (eurodòlar, eurodiputat, euromíssil, eurocomunisme i eurosiberià). N’han quedat fora uns quants (eurocrèdit, eurodivisa, euromercat...), entre els quals el meu preferit, euròcrata, de significat obvi. La setmana entrant continuarem voltant per les riques (i mai tan ben dit) entranyes europees. Dibuix titulat 'La qüestió de la moneda. Els uns la ballen magre i altres grassa', de Ricard Opisso (1880-1966) / MNAC

Europa era una princesa, i això és cosa sabuda; segons la mitologia grega, és clar

Europa (I)