Millorar l’excel·lència educativa no és una cosa que es faci amb més reunions, controls i burocràcia

Poema escrit pels alumnes exposat en una aparador de la Garriga Ja fa uns 20 anys o més, el Departament d’Ensenyament va convocar el professorat a una reunió curiosa. Havien encarregat un estudi extern per analitzar el grau de qualitat educativa del professorat. Van venir uns analistes que havien arribat a una conclusió: hi havia professors i professores molt bons a l’ensenyament. El problema era que aquests professors tenien una fama que no passava de la seva escola. El que calia corregir era que els nòduls brillants –era com anomenaven a aquests professors– del nostre sistema educatiu no estaven connectats entre ells, sinó que eren nòduls aïllats; i no tenien una projecció àmplia entre la resta del professorat del país, que tampoc no els coneixia. De manera que l’excel·lència educativa d’aquest professorat brillant no s’escampava entre els altres i no s’encomanava. La constatació de la invisibilitat d’aquests professors era molt certa. Segur que qui està llegint aquestes línies recordarà classes memorables d’alguns dels professors que ha tingut. Oi que sí? Segur també que és conscient que aquestes classes només són recordades pels seus companys de classe. Els qui érem allà de seguida ens vam mirar atònits i ens vam preguntar si calia pagar un estudi com aquell, que semblava haver costat bastants diners, per arribar a una conclusió que era una obvietat. Qualsevol professor coneix més o menys quins són els seus companys més excel·lents. Només calia que les autoritats educatives preguntessin a les escoles... La nostra administració, en general, malgasta recursos per una banda i no n’inverteix en necessitats peremptòries per una altra. Si haguessin preguntat a l’escriptor Joaquim Carbó, que en aquella època ja havia fet trobades amb 1.000 escoles diferents per parlar de les seves novel·les, els hauria pogut explicar això mateix de franc i, enviant 1.000 correus electrònics, hauria pogut establir quins eren aquells professors la tasca dels quals mereixia una projecció que de ben segur milloraria la transmissió del coneixement. I els ho hauria dit de franc en cosa de dies. El temps va passar, les ràtios d’alumnes a les aules no van baixar i els nòduls brillants van continuar desconnectats... A més a més, la burocràcia va augmentar de manera asfixiant. No solament els pagesos estan superats per la burocràcia; els professors i molts altres professionals, també, ja que l’aparició d’internet ha traslladat la majoria de gestions administratives als usuaris online, de manera que les empreses s’estalvien molts administratius i els usuaris sumen moltes hores. També ha permès d’augmentar molt el control sobre escoles i professorat. La llibertat de càtedra va disminuir a causa de reunions de coordinació cada vegada més nombroses que et deien com havies de fer les coses sense donar gaire marge a la iniciativa personal. Els recursos per a alumnat amb discapacitats no van augmentar, al contrari, es van tancar escoles d’educació especial i els alumnes es van recol·locar a les aules corrents on el professor, a més a més, havia d’atendre molts altres dèficits d’aprenentatge i crear diversos currículums d’aprenentatge dins d’un mateix grup; és a dir, es va dur a terme un sistema que exigia més d’un professor a l’aula sense augmentar el professorat. Per acabar-ho d’adobar, el Departament es va llançar amb un entusiasme ingenu a integrar ordinadors al procés educatiu sense estudiar ni reflexionar abans les conseqüències cognitives que això podia tenir... I es va permetre l’entrada dels mòbils a les aules sense pensar-hi ni poc ni gaire. La conseqüència és ara, dues generacions d’estudiants amb una atenció baixa i discontínua i uns resultats en llengua i matemàtiques francament deficients. És veritat que la manca d’un bon finançament no ajuda a l’excel·lència educativa. Però la majoria de factors que he enumerat no responen a un tema monetari, sinó a una orientació educativa errònia que és el tret comú d’uns quants partits diferents. Tirar sistemes educatius endavant sense esmerçar-hi prou recursos: no és també una forma d’hipocresia? Algunes de les trobades escolars que he fet com a escriptor els darrers temps són les que m’han dut a pensar en tot això. De bons professors n’hi ha a totes les escoles i és feina del Departament d’Educació escampar les seves bones pràctiques. Comparteixen unes qualitats: són professors tenaços. Aquesta tenacitat no els costa perquè és la conseqüència del seu entusiasme creatiu: aquesta és la segona qualitat, són creatius. Són professors que no es donen per satisfets amb els materials de què disposen per transferir els seus coneixements als alumnes: s’imposen reptes i en generen de propis; o bé en el terreny dels materials o en el terreny de les iniciatives i les activitats. També són professors que creuen en les capacitats individuals dels seus alumnes i saben conjuntar-les en tasques d’equip. I aquesta seria la tercera de les seves qualitats: identifiquen els punts forts diferents dels seus alumnes. El lector podrà observar, doncs, que no estic parlant de coneixements, que també en tenen, sinó de qualitats pròpies del temperament. Un professor d’aquesta mena no s’espera que el Departament d’Educació li digui que innovi; ho fa per pròpia iniciativa, li surt de dins. Durant la meva vida professional he vist com el departament esmerçava diners i esforços a fer formació en la direcció que els càrrecs polítics indicaven. Einstein no es va esperar pas a crear la teoria de la relativitat quan li ho van dir els polítics. La va crear perquè no ho podia evitar. Aquests professors també són així. I potser les conselleries haurien obtingut molt més de rendiment escoltant les iniciatives pedagògiques dels professors en exercici i difonent-les que no pas ensenyant les que venien marcades des dels responsables de polítiques educatives. La llista de bons professors que he conegut no cabria en tot un EL 9 NOU. Només per parlar dels del poble on visc, la Garriga, necessitaria uns quants articles. Per això em limitaré a parlar del de la darrera escola on he anat. Fa unes setmanes vaig fer una trobada a l’escola Sant Lluís Gonçaga. El professor era Gerard Agustín. El curs passat aquest professor creatiu i tenaç em va demanar si podia fer una classe als seus alumnes sobre com construïa jo les endevinalles. Duia de cap que els seus alumnes n’escrivissin. No hi havia pensat mai, en la tècnica constructiva de l’endevinalla. Però vaig fer un esforç i vaig mirar d’esbrinar com les escrivia. Cal tenir en compte que el tema em feia un cert respecte. No sé si hauria gosat explicar-lo en un primer d’ESO i en Gerard m’animava a explicar-lo al seu curs de quart de Primària. Mentre feia la sessió ja vaig veure que els alumnes s’ho escoltaven amb molta atenció. Al cap d’unes setmanes en Gerard va passar per casa a deixar-me el llibre d’endevinalles que havien escrit, una per alumne. Estaven molt ben escrites! Enguany em va demanar un tema encara més difícil: que expliqués com havia escrit poemes que m’havien fet sentir bé. Vaig pensar: “Aquí sí que no sé si me’n sortiré, perquè ni se m’havia acudit de pensar que se’n pogués extreure una manera d’escriure’ls.” Així que em vaig rellegir a mi mateix sota aquesta òptica i vaig intentar esquematitzar els recursos i motius que havia fet servir i dels qual no era conscient. El quart de Primària d’enguany s’ho va escoltar amb la mateixa atenció. Quan obria torn de paraules de seguida hi havia alumnes que tenien idees. L’activitat final de tot aquest procés serà que cada alumne escrigui un poema que el faci sentir bé. Poemes escrits pels alumnes es va exposar en alguns aparadors de botigues de la Garriga, com il·lustra la fotografia d’aquest article. I aquí arriba la darrera qualitat d’aquests profesors. Són exigents amb els seus alumnes, però mouen cel i terra per donar-los les eines que els permetin d’arribar a objectius d’aprenentatge que no s’haurien imaginat. Els alumnes se senten satisfets del que han fet i aquesta satisfacció, aquesta sensació de superació, imprimeix un record més decisori que cap nota. També tenen un do natural a l’hora d’explicar les coses de manera que s’entenguin i necessiten llibertat per materialitzar les seves idees. Per contra les autoritats educatives d’aquests darrers 50 anys cada vegada han rebaixat més els objectius d’aprenentatge a Primària i Secundària i cada vegada han reglamentat més la manera de fer les coses. Un autèntic suïcidi educatiu... Millorar l’excel·lència educativa no és una cosa que es faci amb més reunions, controls i burocràcia. N’hi hauria prou a fer que aquells nòduls brillants aïllats poguessin difondre les seves idees al professorat en comptes d’obligar-los a entomar les idees educatives de polítics i consellers d’Educació que tot sovint han trepitjat o poc o gens una aula de Primària o Secundària.

Millorar l’excel·lència educativa no és una cosa que es faci amb més reunions, controls i burocràcia

Excel·lència educativa