Excursions
A les seves memòries, Adelaida de Vaureal, comtessa de Crèvecoeur i noble dama de la cort de França, ens refereix com va seguir per terres catalanes –Lleida, Cervera i Cardona fins a arribar a Barcelona– les passes de Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, la Savoiana, primera esposa de Felip V que s’acabava de casar amb el monarca. Per apaivagar els ànims encesos dels catalans, que no entomaven gens de bon grat la imposició del rei Felip dels Borbons en comptes del rei Carles dels Àustries, es va recomanar a la parella reial que s’establissin un temps a Barcelona. Com que Felip V, de 19 anys, aniria passant per diversos escenaris bèl·lics, un dibuix satíric retratava el cardenal Portocarrero, flamant virrei de Catalunya, conduint el jove rei Felip del braç, amb aquesta llegenda: “Anda niño, anda, porque el cardenal lo manda.” Els monarques, de 19 i 13 anys respectivament, s’havien de refiar completament del cardenal Portocarrero.
L’excursió de Barcelona a Sant Feliu de Codines d’Adelaida de Vaureal, acompanyada de la seva serventa i d’un exmiquelet que els va fer de guia i d’intèrpret, se situa l’any 1701, a l’inici de la Guerra de Successió. Un viatge d’aquella mena a començament del segle XVIII més que no pas una excursió era tota una epopeia. Adelaida l’emprèn quan li comuniquen que un seu amic, Jenaro de Pereda, de resultes d’un duel per una dama –“la Ricahembra”, tal com la denomina Adelaida– va resultar ferit i el van acollir en una casa de Sant Feliu de Codines, on la comtessa s’hi va encaminar: “De común acuerdo, resolvimos disfrazarnos de payesas y alquilar unas caballerías, valiéndonos como guia e intérprete en la expedición de cierto antiguo miquelete, muy conocedor del país, que nos hacía los recados de casa… Desde las puertas de Barcelona comenzamos a alejarnos de las torres de la Catedral y, llegados del primer impulso a una de las colinas más próximas, no pudimos menos que detenernos para dirigir una mirada a la poderosa urbe que quedaba atrás… Siguiendo por el camino de Moncada fuimos atravesando el Vallés y únicamente en Caldas de Montbuy consintió nuestro tirano en concedernos unos minutos de reposo…
Al salir de Caldas, hacia San Feliu de Codina, vase elevando el terreno y la campiña pierde gradualmente la apacible igualdad que hasta allí conserva. Montañas altísimas ciñen el horizonte, y a medida que se adelanta en el camino otros montes más encumbrados asoman su cabeza azul por encima de los primeros, pasmando la imaginacion aquel mar inmenso de cumbres variadas y caprichosas y aquel anfiteatro, cuyas gradas parece que se remontan a las nubes.
Barrancos profundos orlaban el sendero que recorríamos, azotaba el viento nuestros rostros, y la naturaleza mostrábase cada vez más austera, de acuerdo con la aspereza y grandiosidad de las montañas.
De pronto y cuando menos lo esperábamos, ya muy entrada la tarde, al subir una pequeña eminencia apareció a nuestros ojos el pueblo de San Feliu y mi corazón comenzó a latir apresuradamente, pensando en la sorpresa que allí me esperaba.
Los escasos edificios que componían el lugar ocupaban parte de la meseta de un cerro, al paso que otros repartíanse caprichosamente en una hondura, de cuyo centro surgía solitaria la iglesia…
Obedeciendo mis órdenes, no tardó el miquelete en descubrir la casa, que permanecía aislada, y en guiarnos hasta allá… penetré corriendo en la mísera casucha, deteniéndome para contemplar con dolor el triste cuadro que se ofrecía a mi vista. Tendido sobre un humilde lecho improvisado en el suelo, y cubierto con toda clase de trapos, yacía el infeliz Jenaro de Pereda, cerrados los ojos y respirando fatigosamente por efecto de la fiebre que le abrasaba.”
S’insinua que el tal Jenaro de Pereda podia ser un dels fills bastards de Felip IV –que, per cert, en va tenir 24– o que també podia ser un fill natural del cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero, del qual Jenaro n’era un protegit. La qüestió és que Jenaro es va recuperar de les ferides, les estocades d’espasa que havia rebut del seu rival no van afectar òrgans vitals i, un cop refet, la comtessa va fer una segona excursió per endur-se’l a la seva casa de Barcelona.
EXCURSIÓ A SANT MIQUEL DEL FAI
L’Associació Catalana d’Excursions Científiques va ser fundada el 1876 i editava un butlletí mensual, L’Excursionista, on s’hi recollien totes les dades de les sortides que feien els seus socis arreu de Catalunya. M’ha fet curiositat aquesta excursió particular de tres dels seus socis, Antoni Coll, Joseph Casassa i Arthur Masriera, els dies 29 i 30 d’agost de 1882 a Sant Miquel del Fai, ja que acaben recalant al Casino de Granollers: “Sortiren de Barcelona a les 2 de la tarde i arribaren a Granollers a les 3, ahont tingueren lo plaer de saludar als amichs catalanistes Srs. Montanyola, Vendrell, Pinyol, Bennassat i molts altres que’ls facilitaren tota mena d’indicacions útils per la excursió. Montats en cavalls de lloguer d’en Pau Gili, ‘Patates’, excel·lent guia de reconeguda diligència i probitat; passaren vora Canovelles y’s dirigiren vers a la riera de Santa Eulària admirant sempre la riallera fesomia de la vegetació del pays, y lo ben cuydat dels camins vehinals del Vallès. Passaren per la poètica població de Bigues y deixant a Riells a la esquerra, emprengueren negra nit la ascensió al Mont del Fay, sota’ls singles de Bertí y seguint las voras de la corrent del riu Rossinyol que forma estimbàntse la celebre cascata.
A les 9 de la nit arrivaren a Sant Miquel i l’endemá, a punta de dia, visitaren les coves y famós saltant d’aygua, tot prou conegut per descriureho ab la minuciositat que requereix. A les 6 del matí abandonaren lo santuari, y’s dirigiren a Granollers altre colp, havent tingut lo plaer de trobar a Bigas nostre distingit consoci D. Francisco Maspons y Labrós qui s’els oferí atentament pera tot quan fos necessari.
El Sr. Antoni Coll retorná a Barcelona y los demés excursionistas restaren a Granollers pera assistir al certámen literari del Cassino de aquella vila, ahont concorregueren y foren premiats nostres consocis Srs. Ubach y Vinyeta, Tell, Franquesa y Masriera.”
L’antic monastir de Sant Miquel del Fai mític per als excursionistes al 1930 / COL. JORGE ÁLVAREZ
BICICLETA O TÀNDEM?
Una altra modalitat per sortir d’excursió era fer-ho en bicicleta, la nova moda que començava a finals del segle XIX ja seria imparable. Només cal fer una ullada qualsevol cap de setmana a les nostres carreteres per veure de quina manera ha arrelat la dèria pel pedal. De la comarca n’han sortit alguns campions ciclistes professionals; el primer fou Joan Martí, el Martí de la Garriga, nascut en aquesta localitat el 1887 i que l’any 1913 va guanyar la Volta a Catalunya i la Volta al País Basc. Més endavant trobem Pere Vilardebó (1953-2004), de Santa Eulàlia de Ronçana, guanyador l’any 1978 d’etapes a la Volta a Catalunya i la Vuelta a los Valles Mineros. I a hores d’ara tenim a Joaquim Purito Rodríguez (1979), de Parets del Vallès, guanyador d’etapes del Giro, del Tour i de la Vuelta. Bicampió de la Volta a Catalunya i campió de la Vuelta a Burgos, del premi Miguel Indurain, de la Flecha Valona i de la Vuelta a España el 2012.
El meu cosí Cesc Garriga no fa gaire que em va fer arribar un article que dona fe dels perills de les excursions ciclistes d’abans. El signa Corredissas, pseudònim de Josep Elias i Juncosa, que havia dirigit la secció d’esports de La Veu de Catalunya i també va dirigir Los Deportes (1903). Elias va ser membre de diversos clubs, entre els quals la Unió Velocipèdica Espanyola: “Ab el bon temps, sovintejan les excursions que’s fan cada diumenge… Un important grupo del Velo Club, se dirigí per Mollet, Caldas de Montbuy i Sant Feliu de Codinas cap a Sant Miquel del Fay.
Poch abans d’arribarhi, dos excursionistas qu’anavan en tandem, sofriren un sensible accident, degut al péssim estat de la carretera y á la falta de protecció d’un dels revolts qu’alli té, resultantne ab una ferida important al cap y altras a l’esquena, nostre amic senyor Cosp, causats per haver caigut d’una altura considerable y dintre de l’aygua qu’alli hi havia; son company senyor Mirambell sofrí una altra ferida a la má, apart de contusions dels dos en diferentas parts del cos, motivant que deguessin tornar ab el tren á la nostra ciutat. Part dels excursionistas continuaren més tard el camí, tornant per La Garriga i Granollers, havent recorregut el trajecte sense cap més accident. Sentim vivament l’accident y’ls desitgem un prompte restabliment.”