La Paquita, la Remei i l’Antonio, tres exiliats que han viscut amb exemplar dignitat el seu drama i el seu immens dolor

Vam aprofitar uns dies de festa per anar a visitar vells amics de l’exili republicà, que viuen a l’entorn de Tolosa. Primer a casa de la Paquita, que ja té 92 anys. Filla d’una sindicalista de la UGT i de l’alcalde comunista de Palautordera durant la Guerra Civil, va haver de marxar quan era adolescent. Li va tocar fer-se gran de cop. Va perdre la vida còmoda i feliç que ella recorda del poble, per veure’s immersa, de sobte, en un mar de dolor i pena. Va anar a raure sola a una granja on treballava pel menjar i el llit. Una greu malaltia la va portar a l’hospital i una monja benefactora la va cuidar i la va salvar, recorda emocionada. A poc a poc va anar reagrupant la família i començant una vida nova. Es va casar amb un francès i ha tinguts fills i nets a qui ha educat d’acord amb les conviccions i els principis rebuts dels seus pares republicans. La Remei era amiga de la Paquita. La seva família, aragonesos catalanoparlants de la Franja, van emigrar fugint de la misèria, i van venir a parar al Vallès. La seva germana gran compartia lluita sindical amb la mare de la Paquita i van fer la retirada juntes. Van arribar a França amb el que portaven posat, diu. També va trobar gent que s’aprofitava innoblement de la seva situació i persones que la van ajudar. Ella es va casar amb un català, també refugiat. Van tenir dues filles, que van fer carrera, que parlen català sempre que poden i que mantenen relació amb un cercle de fills de l’exili, orgullosos de ser testimonis de la causa i dels patiments dels seus pares i avis. L’Antonio, el marit de la Remei, provenia de la Terra Alta, on als 15 anys s’havia afiliat a les Joventuts Llibertàries i després a la CNT. El 1935 va ser detingut per primer cop. Després de la guerra, de la fugida i dels camps de concentració va anar a parar, també, a una granja aïllada. M’explicava que va aprendre aviat la llengua dels amos; la trobava bastant fàcil. Quan un dia, passat temps, va anar per primera vegada a Tolosa es va adonar que no entenia res. Allò que havia après pensant que era francès era, en realitat, occità (“patois” en deien, amb menyspreu, aleshores). L’Antonio ha mort fa poc, als 98 anys. A l’enterrament la seva filla Natalie va dir: “La mort, que tantes vegades t’ha empaitat, finalment t’ha aconseguit”. Havia vist la mort de prop a la Guerra Civil, durant la retirada, als camps de refugiats, col·laborant amb la resistència... L’Annie, l’altra filla, va posar a la tomba un ram de flors roges, grogues i morades, formant la bandera que mai no han oblidat. La Paquita, la Remei i l’Antonio, tres exiliats que han viscut amb exemplar dignitat el seu drama i el seu immens dolor.

La Paquita, la Remei i l’Antonio, tres exiliats que han viscut amb exemplar dignitat el seu drama i el seu immens dolor

Exili