No disposem del verb contrari a exiliar-se, per això estem obligats a fer servir la paràfrasi ‘tornar de l’exili’

La nostra protagonista d’avui és certament una paraula sorprenent; un mot d’evocacions molt potents (penseu en les Corrandes d’exili, per exemple, de Pere Quart: “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament sense dir res; / si la lluna feia el ple / més el féu la nostra pena”), de càrrega emocional fortíssima (el nombre incalculable de traumes que ha generat l’exili forçós al llarg de la història, i que continua causant), però amb un recorregut filològic quasi inexistent. Una família de les curtes, curtíssimes, perquè són literalment tres o quatre. La mare, exili, el verb que se’n deriva, exiliar, i el consegüent participi nominalitzat: exiliat. La mínima expressió. Però he dit quatre a posta perquè en realitat la família sí que es permet una, diguem, extravagància: l’exiliarca, terme amb què es designava el cap polític de les comunitats jueves a Babilònia després de l’exili. No cal dir que és un mot hiperespecífic d’abast reduïdíssim, com, d’altra banda, la majoria de substantius formats amb aquest sufix: escolarca (‘director d’una escola filosòfica antiga’), etnarca (‘arquebisbe d’una comunitat ortodoxa subjecta a dominació estrangera’), irenarca (‘a la Roma imperial, funcionari que tenia cura de la pau i la tranquil·litat públiques) i companyia. Tal vegada l’únic que ha fet fortuna ha estat jerarca, ‘persona que ocupa un lloc elevat en una jerarquia’. Mirem l’etimologia. Exili és l’anostrament d’exsilium, derivat d’exsilire, ‘saltar a fora’, i aquest, en última instància, de salire, ‘saltar’. Exiliar-se, doncs, seria fer un salt ben lluny, prou lluny per aterrar fora de les fronteres de l’Estat de naixement; i ves per on això fa que guanyi una mica de sentit una idea relacionada amb aquest mot, que és el verb insultar. Aparentment, no tenen relació, però en realitat sí, perquè insultar, tal com vam explicar al seu dia parlant de la desagradable facilitat que tenen els veïns per a l’insult, sorgeix d’insilire, ‘saltar a sobre’; és a dir, agredir. Davant del fet del retorn a casa com el que ha protagonitzat Anna Gabriel no pots no adonar-te que no disposem del verb contrari a exiliar-se, per això estem obligats a fer servir la paràfrasi ‘tornar de l’exili’; ben mirat, ni tan sols comptem amb un mot per designar la persona que s’havia trobat en aquesta condició, perquè exexiliat/da resulta certament estrident. Tot i que, ben mirat, tant de bo no ens calgués mai, i no pas perquè ja no retornés mai més ningú de l’exili sinó perquè ningú es trobés en l’obligació d’acomplir un salt tan mortal com aquest.