Em pregunto si el professorat sap que una de les seves funcions bàsiques és repartir existències

L’escola (i la ciutat) ha de ser, sobretot, un espai per a la pràctica de l’acollida / foto: Florian Lehmuth Prenc el títol del llibre Escola d’aprenents, de Marina Garcés (Galàxia Gutenberg, 2020). L’anàlisi que hi fa sobre l’educació és colpidora i visionària, tan terriblement encertada que rellegir-ne les seves reflexions em fa mal físic. Pensar reflexivament sovint fa mal. Garcés diu: “El sistema educatiu, malgrat el seu compromís amb l’equitat, jerarquitza les existències i distribueix els futurs en funció d’aquesta pregunta: qui pot arribar a ser què?” Ser (humà) és fer-se cada dia. També és el resultat de l’educació, d’haver deixat, amb consciència o sense, que els altres et facin. Cadascú és el que és en cada ara i aquí. Res del que un és es produeix per atzar, encara que hi ha atzar en el ser de tota identitat. De les moltes possibilitats d’arribar a ser que un nounat té, l’educació que rebrà serà el que més les condicionarà o, fins i tot, determinarà. L’educació és essencial. Entesa així, l’educació és, com diu Garcés, una mena de repartidora d’existències. Algunes existències rodaran entre cotó fluix i seran de primera classe. Malauradament, moltes no veuran mai ni una tímida llum per a un futur millor. Algunes existències, encara que plegats fem esforços titànics a favor de l’equitat, seran sempre residuals. Existències expulsades dels grans banquets i de tota expectativa. Existències llençades a la taula de reaprofitament o directament al pot del compostatge. Existències que ni tan sols sabem que existeixen. Em pregunto quin deu ser el percentatge de mestres i professorat bon coneixedor del sistema educatiu del qual forma part i si saben que una de les seves funcions bàsiques, perquè el món rodi, és repartir existències. He estat docent més de 40 cursos, tinc la consciència relativament tranquil·la –mai del tot!– i aquestes reflexions encara em turmenten. Quantes existències residuals he contribuït a repartir? Formant part del sistema-educatiu-escolar-formal, quin percentatge de responsabilitat em pertoca? Enteneu el mal físic de rellegir la Garcés? Però m’arriba l’esperança que també m’ha acompanyat sempre, des que vaig viure l’any 1978 la primera expulsió d’un dels meus alumnes: l’escola (i la ciutat) ha de ser, sobretot, un espai per a la pràctica de l’acollida i els i les mestres hi han de permetre el desplegament de totes les identitats, vetllant perquè cap d’elles no sigui mai sobrera, supèrflua o residual.

Em pregunto si el professorat sap que una de les seves funcions bàsiques és repartir existències

Existències residuals