La vida va d'atrevir-se a prova quina porció dels nostres desitjos som capaços de fer realitat

Una imatge d’expectatives són les portes automàtiques de l’arribada de l’aeroport / foto: SkitterPhoto L’expectativa és el plat preferit dels pacients i els fabuladors. Si fóssim en un restaurant, l’expectativa maridaria a la perfecció amb la seva cosina germana, la nostàlgia. Amb la nostàlgia et rebolques en l’enyor per un passat que probablement hagis idealitzat i amb l’expectativa et pots permetre de preveure el futur sense que l’hagi espatllat la realitat, tan concreta i molesta, amb tota la seva irrefutable imperfecció. Són dues cares de la mateixa fantasia. Que aquelles vacances, aquell petó, aquell regal o aquest país no s’assemblin gaire a les vacances somiades, al petó de pel·lícula, al regal perfecte o a la idea de país que voldries habitar, això no se li pot pas retreure a la realitat. La realitat està composta d’inèrcia i incompetència, de renúncies i pors, i tot de mancances que mai s’atreveixen a treure el cap als nostres somnis, només faltaria. Les expectatives sempre es dispensen sense tiquet-regal: “No s’admeten devolucions”. Una imatge d’expectatives són les portes automàtiques de l’arribada de l’aeroport. L’estona nerviosa davant d’aquells vidres opacs, l’estirar el coll per veure de lluny la persona que esperes, la munió d’ulls desvagats que fan d’espectadors dels retrobaments dels altres. “Love actually is all around” [“En realitat, l’amor és per tot arreu”], deia Hugh Grant a l’escena de l’aeroport de Heathrow de Love Actually. Si algú fa guàrdia davant d’aquelles portes és que a l’altre cantó sempre hi ha una gran il·lusió. O un gran desastre. Per a les famílies que tenen parents vivint a l’estranger, la vida podria explicar-se a través de les fotografies de l’aeroport. En la primera et marxa una filla i en les 20 fotos següents apareix amb una parella, després amb una altra, canvia la motxilla per la maleta de rodes, arriba amb amics, torna amb un fill, amb dos, amb vestit jaqueta, amb cabells blancs i després venen els fills sols. L’emoció sempre és la mateixa. El millor de l’expectativa és que el seu estadi òptim és la no consecució del fet esperat, és a dir, mentre vivim la ficció al nostre cap i podem ser dramaturgs d’una funció que mai s’estrenarà. Tot i que sigui una fabulació, no deixa de ser realitat, només que en un món paral·lel. Mentre penses en el que vindrà fins i tot et pots creure un petit geni, el món quadra a plaer; només quan plasmes el somni a la llibreta de la tauleta de nit és quan és evident que el Pulitzer no el guanyaràs. I malgrat tot, quina desgràcia seria que les expectatives no es resolguessin mai. La vida va d’atrevir-se a provar quina porció dels nostres desitjos som capaços de fer realitat: aquelles vacances, aquell petó, aquell regal o aquest país.