Expulsats
Doncs això, que m’agradaria poder presumir que vaig cada dia a la feina amb transport públic. Poder dir, orgullós, que el servei de transport públic que tenim és tan eficient que em permet fer els 60 quilòmetres que hi ha entre casa meva i la feina en una mica més d’una hora. M’agradaria compartir amb els meus veïns de Sant Esteve de Palautordera, Sant Celoni, Cardedeu o Granollers i els amics d’Osona i el Ripollès que l’accés a Barcelona és ràpid, plàcid i agraït. Celebrar que paguem a gust el seu cost i, a més, que som ciutadans del segle XXI: que deixem el cotxe a casa i deixem de contaminar l’aire que respirem tots plegats. Però m’és impossible.
Sortir de casa, als peus del Montseny, al Vallès Oriental, al nord de Barcelona, i arribar amb transport públic a la feina, al Baix Llobregat, a la banda sud de la capital catalana, m’obliga a un trajecte amb bus fins a l’estació de tren, un trajecte amb tren fins al centre de la ciutat, agafar el metro i tornar a agafar un bus fins a la porta de la feina. Cronometrat: 2 hores i 30 minuts. Amb cotxe, sense cues a la B-30 o al Papiol: poc menys d’una hora. Com veieu, per anar a pencar, ja no entro a Barcelona, tot i que si la creués per una o altra ronda faria força menys quilòmetres. Però l’aplicació de la zona de baixes emissions –que finalment s’ha ajornat per a alguns vehicles–, i un cotxe vell, em va expulsar de les rondes de la ciutat. Soc conscient que les xifres de contaminació de l’aire a Barcelona exigeixen decisions urgents però aquestes sempre impacten en els mateixos. En els que no tenen més remei que agafar el cotxe perquè l’opció de transport públic fa saltar la banca del temps diari dedicat al desplaçament laboral. Els que no tenen diners per renovar el cotxe. Els que, simplement, som de comarques.
L’última expressió de l’expulsió voluntària dels cotxes a Barcelona és el túnel de les Glòries, l’única infraestructura del món que funcionava més bé quan estava en obres que acabada. Un model d’embut. I és que, amb obres, la gent tardava la meitat de temps que no pas ara per entrar a la ciutat. I, davant d’això, dos arguments de les autoritats municipals. U: no hi passeu en hora punta. Lamentable. Dos: agafeu el transport públic. Justament, el que volem. Però de qualitat. I eficient. Que ens dugui a port en condicions i en puguem presumir. Però el camí triat és un altre. Criminalitzar els conductors: ciutadans indesitjables, individualistes i sense consciència ecològica. El camí triat per la Barcelona oberta al món és expulsar de la ciutat els que vivim a 20, 30, 40, 50, 100 o 150 quilòmetres.