Les mil i una històries del peculiar Pepep Rodés, àlies Mansius

Al llarg d’aquesta vida coneixem personatges de tota mena, els més abundosos són els que segueixen idèntiques pautes de comportament –tant se val si són de poble o de ciutat– i el seu dia a dia gira compassadament com el tambor d’un revòlver: feina, família, descans. Altereu-ne l’ordre, d’aquests substantius, i comprovareu com el resultat final ve a ser el mateix. Un resultat com per estar-ne fins al capdamunt, porca misèria! Sempre n’hi ha uns quants, però, que fan miques els esquemes. Segurament són uns avançats al seu temps o uns arrauxats que podríem associar amb aquells personatges que tan bé retratava el gènere de la picaresca. La qüestió és que no passen desapercebuts, són minuciosament observats i els ignorants es formen d’ells una opinió esbiaixada i els titllen de rara avis. Tota una gernació de xafarders experimenten una enveja inconfessable: no voldrien ser com ells, però sí que provarien allò que fan ells. Extrapolant aquesta manera de ser del murri al context del diner fàcil, donaríem per bona la sentència d’aquell antic jutge de pau de Sant Feliu de Codines, que deia: “En aquest món només hi ha dos tipus de persones: els que roben… i els que voldrien robar!” Els darrers temps hem assistit a situacions manicomials –diuen que el passat sempre torna– com la protagonitzada per Francisco Nicolás Gómez Iglesias, el Pequeño Nicolás, un vailet arrogant i un impostor, detingut el 2014 acusat d’usurpació de funcions públiques, falsedat documental, tràfic d’influències, etc. i que va arribar a esmunyir-se pel Palau Reial a l’acte de coronació de Felip VI. Visca la pesca i la picaresca! PEPET RODÉS, ‘MANSIUS’En Lluís Rodés i l’Anna Ripoll es van casar a Sant Feliu l’any 1906. Fruit del matrimoni varen tenir una parelleta, però la mare va morir que encara eren petits. Del noi, el Pepet, se’n va fer càrrec un oncle sacerdot que exercia el seu ministeri a Sabadell. L’oncle li va procurar habitatge, educació i feina. En arribar a l’edat adulta, el Pepet feia de cambrer els matins en una fonda, a la tarda treballava com a depenent a una botiga de roba i a les nits estudiava, com era costum a Sabadell, teoria tèxtil a l’Escola Industrial. Va ser a principis dels anys 30 que totes les arts del venedor de requincalla convergien en ell –la facilitat de paraula, l’optimisme contagiós i el saber fer volar coloms–, que el xicot és va fer un tip de vendre corbates i fulards, confeccionats amb restes de partida i a pesseta la peça. També fou en aquesta mateixa època que va conèixer una noia de Barcelona i es van prometre. Quan semblava que totes li ponien, el 1938 en un bombardeig durant la guerra a la capital, ella en va ser una de les víctimes mortals. Una immensa tragèdia per al Pepet, que es va endurir per entomar la patacada i, barrant el pas a la desmemòria, li va guardar fidelitat a la promesa difunta. Mai més no tindria cap altra relació formal ni, per descomptat, mai no es casaria. A finals dels anys 40, quan les exhibicions a favor del regim sovintejaven, ell va refer totalment la seva casa de Can Mansius i va construir-hi pisos que va posar a lloguer per a famílies estiuejants. Fruit d’aquella edificació es va obrir un carrer nou, l’actual carrer Piscina, batejat amb aquest nom ja que va ser l’indret on el Pepet va inaugurar la seva piscina als anys 50, una de les primeres piscines públiques de la nostra comarca. La primera de totes –cal precisar-ho– va ser la de Can Gou, al carrer Navarra de Granollers, inaugurada el 1929. Infants a la piscina de Mansius, a Sant Feliu de Codines L’obertura de la piscina Mansius fou un escàndol majúscul. Els joves del poble –només els nois– freqüentaven les basses dels pagesos en època canicular; deixaven la roba a una vora; apartaven el llot i es capbussaven nusos a l’aigua fresca. A la piscina la cosa ja canviava. Era imprescindible presentar-s’hi amb banyador, però el fet que dones i homes s’hi banyessin plegats era vist com un acte immoral. El Pepet va haver-ho de trampejar com va poder i sort en va tenir dels molts contactes que mantenia, sobretot al bàndol dels guanyadors. El desgast d’anar esquivant dificultats dia rere dia va fer-li empremtar una famosa frase: “Sant Feliu és un poble petit, malparit i que a més fa esquena d’ase.” Dita que emprava no pas per referir-se a la complicada orografia del poble, sinó per denunciar el caràcter obtús d’alguns dels vilatans. Quan no estava per mandangues i s’emprenyava de valent, exclamava: “A Sant Feliu hi ha un 120% de malparits!” El vaig conèixer quan l’home ja era gran. Era un personatge menut, hiperactiu i rondinaire com el cèlebre actor francès Louis de Funès. El Pepet, però, tenia un punt de tendresa amb els clients més joves de la seva piscina, als qui algun cop havia obsequiat repartint un croissant i un Cacaolat entre cinc o sis xavals “perquè no els agafés cap tall de digestió”, deia. També recordo l’encarregat del manteniment de la piscina, que es deia Paulino, també feia de socorrista i no sabia nedar! Després va muntar una bolera amb el terra no pas de fusta, sinó de ciment. I més endavant encara un club musical, el Club Pep, on cada diumenge d’estiu s’hi feia ball. Quan el conjunt ja havia començat a tocar els primers temes, ens hi presentàvem en colla –érem els més joves– i després de regatejar ens deixava entrar a 10 de nosaltres pagant el preu d’una sola entrada. Això sí, un cop havíem entrat al local ens obligava a estar-nos quiets, amb dret solament a escoltar música, que ballar era per als grans. DINAR AMB COBERTS DE PLATA Convertit en empresari del ram de l’oci, el Pepet només treballava la temporada d’estiu i a l’hivern es retirava a Barcelona. Va ser molt anys client de l’hotel Sant Agustí, regentat pels Tura de Sant Feliu. Tal com hi arribava, pagava per avançat l’import de tota l’estada i els lliurava més o menys diners segons li haguessin anat els beneficis de l’estiu. Si els calés eren escassos li deia a la mestressa: “No et preocupis, que aquest hivern tinc pensat fer una travessia.” Poc abans que salpés un transatlàntic anava a la terminal i fent-se el desmenjat, com que viatjava sol, sempre trobava alguna plaça vacant que al darrer moment –el last minute– la naviliera venia a un preu molt reduït. Fent servir aquest mètode va fer dues voltes al món i diverses travessies per l’Atlàntic. Quan atracaven a ports importants solia comprar peces de joieria i d’altres de bijuteria que, en tornar, revenia i anava fent la viu viu. Si algun cop no s’hi guanyava la vida, solia exclamar: “Hi perdo bitllets!” Això sí, sempre honorant el seu poble, aquest autoproclamat ambaixador santfeliuenc en alguns dels seus viatges solia endur-se’n un plançó d’olivera autòctona, un dels quals va ser plantat a Terra Santa. Tornant als seus hiverns a Barcelona, el Pepet feia alguns àpats al Centro Cultural de los Ejércitos, un local grandiós a la plaça Catalunya que es va obrir el 1940, amb restaurant, el casino militar San Jorge, amb diversos salons, gimnàs amb sala d’esgrima. Anys més tard, al soterrani, l’aristòcrata Jaime de Mora y Aragón –una altra bona arracada– hi va muntar el Nido de Arte, on el Pepet hi acudia amb freqüència. Amb els anys el Pepet s’acabaria dedicant a fer de marxant d’obres d’art. Sempre vestia impecablement, la seva versatilitat i educada gosadia li permetien tractar-se amb els uns i els altres; no debades s’havia fet fer unes targetes de visita que, si la ocasió ho requeria, no dubtava a mostrar: “José Rodés Ripoll, Procurador en Cortes.” Al Centro i entre els militars de més rang, s’hi movia còmodament. Es devien pensar que era un peix gros i ningú no va trobar necessari prendre’s la molèstia de verificar-ho. És clar que en aquella època ja corria aquest famós acudit: “Sona el telèfon i despengen. Pregunta: “Servei d’intel·ligència…?” Resposta: “Eing?” Una vegada, un amic meu es va topar amb ell per Barcelona i com que el seu aspecte d’estudiant no era el d’un hippie, el Pepet li va proposar: “Vine a dinar amb mi, anirem al Centro, que s’hi menja exquisidament i amb coberts de plata.” PILAR DE BORBON, XAVIER CUGAT i REAGAN El 5 de maig de 1967, Pepet Rodés va assistir a Lisboa, proveït de la pertinent acreditació, a l’enllaç matrimonial de la Infanta Pilar de Borbón y Borbón –germana gran del rei Juan Carlos I– amb Luis Gómez Acebo y Duque de Estrada. També va ser convidat al banquet de noces, a l’hotel Estoril Sol de Cascais [una de les imatges que il·lustra l’article]. En arribar a l’acte van veure que tot eren cotxes negres de gamma alta i, per evitar la vergonya de ser vistos amb el seu, van aparcar-lo dos carrers més amunt. Es van posar els vestits d’etiqueta que duien al maleter i cap a dins. Quin figura, el Pepet! També va ser membre de L’Arca de Noè, un club barceloní on els socis són batejats amb noms d’animals. El Pepet era el verderol i aprofitant que el famós músic Xavier Cugat havia traslladat la seva residència a Barcelona –va viure a l’Hotel Ritz– el Pepet el va apadrinar. Els membres més conyetes volien batejar-lo com el chiuaua, per la seva coneguda afició a la cria d’aquesta raça de gossos mexicans. Sembla que en Cugat va trobar que el nom era ridícul, perquè era el d’una bèstia massa petita, així que va ser batejat com l’elefant. El 1981 Cugat va publicar el llibre Yo Cugat i es va prodigar en la seva faceta de caricaturista. Hi tenia certa gràcia i quan en va tenir enllestides una bona colla les va exposar a diverses sales d’art catalanes. Un dia el Pepet, parlant amb Cugat, li va manifestar la seva intenció de fer un viatge als EUA. Cugat li va dir: “Home, si vas als EUA, arriba’t fins a Washington, passa per la Casa Blanca i així li dones de part meva una caricatura que li he fet al Ronald.” I el Pepet va ser atès pel president nord-americà, el tot poderós Ronald Reagan, que el va rebre amb tota cordialitat. Quan li va lliurar la caricatura dedicada per Xavier Cugat, el president va recordar la seva època d’actor a Hollywood i les pel·lícules on havia intervingut, algunes de les quals musicades per Cugat. Quatre anys més tard, el 1985, a Madrid va tenir lloc una entrevista entre Felipe González, aleshores president del govern espanyol, amb Ronald Reagan. Sembla ser que no hi va haver gens de bon feeling i la trobada institucional va durar menys del que s’estipula en aquests casos. El Pepet se’n burlava sorneguerament: “A mi, en Reagan m’hi va tenir més de mitja hora. En canvi, al González, l’ha despatxat en menys del que dura una pixarada!”

Les mil i una històries del peculiar Pepep Rodés, àlies Mansius

Fa esquena d’ase