En el dit del mig que aixeca la mare de 'Casa en flames' hi ha acumulats plors, sacrifis i renúncies

L'actriu Emma Vilarasau en el paper de Montse a la pel·lícula 'Casa en flames' / foto: 3Cat/Playtime Movies En el dit del mig que aixeca Emma Vilarasau a Casa en flames s’hi conté tot un món. Perdoneu que faci com si tothom hagués vist la pel·lícula, però com que s’ha convertit en un fenomen d’aquests que es van engreixant ràpidament amb el boca-orella, les xarxes i articles com aquest, ja podem passar al debat de sobretaula. Als que esperen que arribi al 3Cat, no els aixafaré la guitarra si els dic que la cosa va d’una família neuròtica, és a dir, una família normal, que passa un cap de setmana en un casalot de la Costa Brava. Començant perquè la pel·lícula va de buidar i vendre la casa per poder pagar la residència de l’àvia i, per tant, retrata l’escrostonament d’una certa burgesia que es va pensar que ho tindria tot pagat. El film col·loca en el centre d’aquest trencament social que tantes famílies de classe mitjana estan patint, una família que també fa aigües per totes bandes. És la desgràcia dins la desgràcia però amb l’estratègia més catalana i més còmica possible: fer veure que no passa res. Segueix la tàctica de la novel·lista Yasmina Reza: “Agafo uns personatges que m’interessa tractar, els poso en una situació i veig el que passa entre la dificultat de ser civilitzat i la temptació de ser salvatge. Empenyo la gent fins que no hi ha altra possibilitat que ser ells mateixos i es tornen maleducats.” En la intimitat de casa gairebé no cal ni empenta, perquè és on podem ser més nosaltres mateixos, sense màscares, sense filtres. Potser les relacions viciades es poden dissimular quan hi ha testimonis, però quan marxen els ulls aliens que les escruten és com descordar-se el cinturó. Així que el públic entra en aquesta casa i observa com un convidat de pedra les dinàmiques que només poden passar en el si d’una família, perquè és l’únic lloc del món on es dona la suma de confiança, temps i irrompibilitat. En una família totes les reaccions del present contenen en proporcions homeopàtiques la història acumulada al llarg dels anys. Per això és el lloc on poden volar més dards enverinats, retrets amb carinyo, xantatges de guant blanc i miquels enginyosos, perquè hi ha un coneixement profund de les flaqueses de l’altre i l’esperança que l’amor incondicional farà d’amortidor i tot es perdonarà (però no s’oblidarà). Per això en aquell dit del mig que aixeca la mare hi ha acumulades totes les exigències, plors, sacrificis i renúncies que ha fet al llarg dels anys només esperant un “gràcies” que no arriba. L’espectador mira Casa en flames amb aquella sensació d’incomoditat d’estar on no toca però també amb el regust agredolç del reconeixement. A tot arreu passa el mateix, Maria Teresa.

En el dit del mig que aixeca la mare de 'Casa en flames' hi ha acumulats plors, sacrifis i renúncies

Una família a la seva manera