La família pot ser el gran refugi en èpoques d'incertesa o l'origen dels pitjors traumes

Escena de 'Yo, adicto' / foto: Disney + Segur que heu viscut el curiós fenomen de la invasió de les embarassades. És el que passa quan estàs desitjant tenir fills o no pots tenir-los o ja estàs prenyada i, com que no penses en res més, pel carrer només veus embarassades. Hi ha panxes amb potes pertot. Passa el mateix amb certes converses: quan es destapen, per exemple en una sobretaula, aquella idea et queda rondant pel cervell i tot el que llegeixes o mires o escoltes és una continuació d’aquell diàleg que ha quedat encallat allà dins. És així com han connectat dins el meu cap dues obres, la sèrie Yo, adicto (Disney+), que adapta un llibre de Javier Giner sobre el seu procés de desintoxicació (amb l’actor Oriol Pla oferint una nova exhibició de talent), i l’obra de teatre Casting Lear, d’Andrea Jiménez (Teatre Lliure), que traça un paral·lelisme amb El rei Lear de Shakespeare per parlar de la relació amb el seu pare. Com si fos la pobre Cordèlia, a Jiménez el pare la va repudiar quan va saber que preferia dedicar-se al teatre abans que a apilar quartos gràcies als negocis heretats. No us revelo cap secret si us dic que en els dos casos el moment climàtic arriba quan hi ha el xoc generacional. En una banda del ring hi tenim el fill, retraient al pare que hagi projectat en ell les seves aspiracions i desitjos, que li hagi abocat només exigència, competitivitat, perfeccionisme, sense rebre’n mai cap reconeixement o senyal d’admiració. En l’altra, hi ha un pare desarmat i estupefacte, que critica que el fill sigui tan tou i gandul, quan ho ha tingut molt més fàcil que ell. Corre per xarxes una frase molt americana, d’un autor supervendes anomenat G. Michael Hopf, que ha fet fortuna perquè té un to apocalíptic en voga amb el món d’avui: “Els temps difícils forgen homes forts, els homes forts creen bons temps, els bons temps provoquen homes dèbils i els homes dèbils creen temps difícils”. Hi ha una mena de plaer masoquista en considerar els que venen com una generació de vidre i en vantar-se d’haver superat dificultats més importants. Al capdavall, no deixa de ser la mateixa cerca de reconeixement que busquen els fills en la validació dels pares. Tots necessitem que ens mirin en algun moment. Els conflictes generacionals, com la nostàlgia, són una constant irresolta que travessa totes les èpoques. Ja no diguem els problemes familiars, és clar: la família pot ser el gran refugi en èpoques d’incertesa o l’origen dels pitjors traumes personals. O tot a la vegada. Que sigui una cosa o l’altra només depèn de la capacitat que tinguem d’estimar i de ser estimats. No sé per què hem convertit l’amor en una paraula cursi i hem reduït l’estimar a un patró llefiscós que fa vergonya aliena, quan no hi ha res més profund i urgent que aprendre a estimar bé.

La família pot ser el gran refugi en èpoques d'incertesa o l'origen dels pitjors traumes

De pares a fills