Encara hi ha gent que em diu a la cara: “Tu no ets catalana.” Abans m’afectava –i molt–, però ja no m’importa. I continuaré dient-ho

Fàtima, 27 anys. Mare, estudiant, mestressa de casa, treballadora en actiu i obesa (per a mi, això últim, és el més pesat, mai millor dit). M’agrada començar les històries pel final –que, ja l’avanço, és un molt bon final–, però l’inici no té res de bo. Ara mateix estic aquí amb la petita de la casa sota el braç, que crida l’atenció constantment. Així és difícil concentrar-se però, tot i això, vull començar aquesta història. Pel final. Tinc una sensació de benestar, de no poder parar de somriure a tothora. M’he donat una oportunitat a mi mateixa i no pas una qualsevol. És una que m’ha obert portes, la més important: la porta de l’amor propi. El fet de dir-me en veu alta, amb claredat, seguretat, confiança i creient-me el cent per cent de les paraules que em surten de dins: “Pots i ets molt capaç!” Cada vegada més, aquestes paraules són les que m’ajuden a tirar endavant i a sortir al carrer amb una motxilla carregada de seguretat i de bones vibres. Ara, no m’ho ha de dir ningú, no haig d’esperar l’aprovació de cap altre, més que la meva. Sembla una cosa ben simple, però no me n’he adonat fins ara. Tenia la sensació de no haver viscut la vida, d’estancar-me dels 19 anys fins ara, de penedir-me del poc viscut, encara que ara pensi que era d’allò que no vaig viure. Volia viatjar i ser periodista. De sempre. Eren –i encara ho són– les dues coses que més m’agraden. No tinc gaires aficions ni una vida social gaire àmplia que diguem, però, és clar, no podia ser d’una altra manera. Amb tres fills, estudiant un grau i treballant 40 hores setmanals –en realitat, moltes més–, les aficions són més aviat un privilegi que no em podia permetre. Per això sempre insisteixo que la meva vida és allà on hauria d’haver estat a l’inici, però és el final. He començat a treballar, casar-me, tenir fills i, finalment, estudiar. Però qui determina l’ordre si al final es compleix l’objectiu, oi? He nascut a Barcelona i he viscut tota la vida a les Franqueses del Vallès, però sempre he tingut una sensació estranya. No soc d’on són els meus pares perquè he nascut aquí i sento que soc d’aquí. I això no vol dir que renegui dels meus orígens, al contrari, n’estic molt orgullosa, d’ells. Però tampoc soc d’allà. I part de la societat –no tota– tampoc no considera que pertanyi a aquesta comunitat. He anat a l’escola, a l’institut, a la feina, amb els amics… Tot el que m’envolta és aquí a Catalunya i, tot i això, no puc dir-ho, que soc catalana, sense tenir la sensació que algú s’incomodi. Encara hi ha gent que em diu a la cara: “Tu no ets catalana” o “tu no ets espanyola”. Abans m’afectava –i molt–, però ja no m’importa. I continuaré dient-ho. Els meus pares són immigrants i tenen una cultura i uns costums molt diferents dels nostres. Vulguis o no, al final, et trobes en una lluita contínua pel que sents i pel que creus que hauries de fer, en lluita amb allò que fas per complaure’ls o amb si allò s’està convertint en una obligació. No he pogut ser igual que la gent que m’envolta, ja que els meus pares tenien una sobreprotecció sobre mi brutal i no podia fer el que feien les meves amigues o sortir i entrar quan volgués. No vaig tenir una independència fins que no vaig començar a treballar. Llavors podia dir a casa que la feina em servia per poder anar al cinema o per una cosa tan simple com prendre un cafè amb algun amic o amiga. Tot i això, la meva família és prou oberta, però tenia el seu què. La meva mare deia que jo no podia jugar a bàsquet perquè era una dona i això em perjudicaria, malgrat que va ser justament ella la que m’hi va inscriure. Quan vaig tenir uns 12-13 anys –crec que abans i tot–, va dir que no podia continuar. Els meus germans juguen tots dos a futbol. El masclisme en la cultura de la meva família encara és més fort en les dones que en els homes. Les eduquen perquè la dona sigui un mena de policia en la criança dels fills i per complaure l’home. Una dita molt popular seva és que “si els fills són de bé, és gràcies al pare. I si no, la mare sempre serà la culpable”. Gràcies a déu, això està canviant cada dia. Nosaltres que hem nascut aquí –almenys jo– no tenim pas aquest concepte i podem procurar de canviar el pensament de les persones que arriben de fora. Tenim un privilegi i una responsabilitat amb elles i és el de reeducar les dones i que sàpiguen que aquí tenen drets i que no han de tenir por de prendre decisions i, sobretot el més important, que no depenen de ningú, que elles soles es poden valer per si mateixes, si així ho volen. Per això hi ha les escoles per aprendre idiomes, els cursos per aconseguir noves oportunitats laborals i els mil recursos que hi ha perquè siguin i se sentin realitzades.