La Rebel

No podem ni volem deixar de sentir les teves paraules ressonar / Imatge: Álvaro Delgado Ramos (1922-2016) / Taller del Prado No és cap de les efemèrides recurrents que ressonen amb el teu nom ni ha sortit cap notícia amb la teva fossa perduda, trobada. No has aparegut recentment com a imatge de cap campanya ni has ressonat més del compte als mitjans com a símbol. Tot això et passa sovint, ja ho deus saber, perquè els que heu estat referents –i de tantes coses, a més– aneu sortint a la plaça pública, als llibres de text, a les programacions teatrals, a les sèries i una mica a tot arreu, com si aquest fos el vostre veritable talent, més que no pas el literari, el poètic, el teatral…, el talent de perdurar. Federico, no està a l’abast de gaire gent, aquest talent. Prou que ho saps, però tu el tens, el conrees. I el conreem per tu perquè no podem ni volem deixar de sentir les teves paraules ressonar. No soc especialista en la teva obra, tot i que l’estimo; ni en el teu llenguatge, tot i que l’admiro; ni en els teus símbols, tot i que els entenc i els comparteixo. Tant de bo ho fos. Però sempre que puc, i això que el teu text és tan poètic i tan ric i tan complex que és difícil, intento tenir-te present i, si puc, dur-te a escena. Em fascina i t’agraeixo profundament la mirada sincera i amarga que fas de les dones. Ai, Federico: esperaves que les coses fossin diferents amb el temps, oi? Les dones com a símbol del voler-ho tot i no poder tenir res. “Sabré cumplir”, diu la Novia a Bodas de Sangre. I després no pot. Com ha de poder, si poder vol dir quedar-se sens ni una engruna de vida? La Novia, aquesta dona jove teva comuna a altres textos atrapada en construccions socials que ofeguen. La Madre, aquesta dona gran teva que replica una Bernarda imponent i garant d’una societat que s’ha dedicat a ofegar-la. La Mujer, aquesta dona teva, com Yerma, que ha seguit les regles i malgrat això no aconseguirà mai ser feliç i que s’ofega. La sogra, la criada, la veïna, la noia… Ai, les teves dones. Ai. Ai, aquesta sensació d’ofec. Aquest no respirar. Aquesta aire que falta. L’entenies, és clar. I com el vas saber escriure: “Tu hijo era un niño de agua fría pero el otro, un rio lleno de ramas que me llamaba. Tu también te hubieras ido si lo hubieras oído. Tu, también”. Si marxes, malament i si et quedes, també. Ai, Federico… i després la mort, sempre present. I el destí i la lluna que canta i parla. “Así ha de ser. Nada más. Es lo justo. Sobre la flor del oro, sucia arena.” Sorra a tot arreu. Que ens impedeix caminar. Sorra també damunt teu, que empantanega l’homenatge final que mereixes. El que no veig a les teves obres més conegudes és amor. No sé si és amor el que comparteixen Leonardo i la Novia. Crec que és més la voluntat de poder decidir per ells mateixos, de poder ser el que desitgen. Per això la seva unió és tan poderosa: junts s’atreveixen a ser. Atrevir-se, com vas fer tu. A tot. M’he atrevit a versionar i posar en escena la teva Bodas de sangre. Et demano perdó i et dono les gràcies. Seràs benèvol, ho sé. “Cuando las cosas llegan a los centros, no hay quien las arranque.” Doncs al centre. Si ha de ser, que sigui.