Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què si durant l’estiu no feia quelcom especial, pensava que no havia fet vacances i em sentia estafada

Dimecres 31 de juliol de 2019 Migdia Vaig néixer un diumenge 31 de juliol, a la tarda, a l’Hospital de Granollers. Fins aquí, res d’extraordinari, tot i que sempre m’ha agradat molt el dia del meu aniversari. Que fos al bell mig de les vacances d’estiu, un dia de tràfec en què uns se’n van i altres tornen, i en diumenge, m’agrada! Però aquesta no és la història que vull explicar. Per increïble que sembli, tinc una amiga, una amiga de fa molts i molts anys, des de l’institut, que va néixer el mateix dia, el mateix any i al mateix hospital que jo. Curiosament, ni la seva ni la meva família eren de Granollers, però hi vam anar a néixer. Curiosament, també, vam anar juntes a la universitat, és mestra com jo. I curiosament, cosa encara més sorprenent, tenim moltes similituds de caràcter, moltes, i molts gustos compartits. No sé si a part dels bessons univitel·lins i els bivitel·lins, coneixeu els bessons de diferents pares? Potser algun dia un científic eminent ens descobrirà, però nosaltres ja fa anys que sabem que existim. Dijous 1 d’agost de 2019 Tarda Ahir vaig ser immensament feliç sense fer res extraordinari, res que se sortís especialment del normal. Senzillament, vaig arrapar-me al que tinc, com un nadó a una roba fina per dormir, pensant com n’era d’afortunada. Aquests darrers mesos he viscut en unes muntanyes russes d’emocions: la publicació de dos llibres; una commoció cerebral, que m’ha tingut dos mesos de baixa; presentacions i més presentacions; diferents proves mèdiques, que per sort han sortit bé... I el més important, sentir a prop la gent que estimo i ser més conscient que mai que només es viu una vegada. Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què si durant l’estiu no feia quelcom especial, pensava que no havia fet vacances i em sentia estafada. Els anys i les circumstàncies han canviat molts dels meus valors. Naturalment que m’encantaria poder viatjar a l’altra punta de món, com a la majoria dels mortals. Però he après que viure és quelcom molt més simple i terriblement complex, viure és aprendre a ser feliç amb molt poc i gaudir de totes les petites meravelles que ens brinda la vida. Per això, em vaig emocionar com una tòtila amb les felicitacions rebudes a les xarxes i en directe. Em fa feliç que molts em dediquéssiu un moment del vostre temps, perquè el temps és un bé enormement preuat. Dimecres 4 d’agost de 2019 Vespre No havia llegit mai res d’en Joan-Lluís Lluís. M’he estrenat amb Jo soc aquell que va matar Franco, Premi Sant Jordi 2017. Un llibre que comença amb aquesta gran frase: “El cos recorda més de pressa que la ment.” No hi podria estar més d’acord. Tot allò que el nostre cos ha patit i ha gaudit ens conforma com a persones. En la memòria de la nostra pell viuen tatuats els senyals de totes les esgarrapades, els cops i les humiliacions; de la mateixa manera que hi perdura el vel de les carícies dels petons, del tacte amorós de les mans o de l’escalf de les abraçades. Aquesta ucronia ficciona sobre el que hauria passat si Espanya hagués donat suport a Hitler i Mussolini en la Segona Guerra Mundial. Està narrada en primera persona pel seu protagonista, l’Agustí Vilamat, un pobre borni que acabà sent, com molt bé ens anticipa el títol, l’assassí de Franco. La novel·la ens convida a reflexionar sobre temes tan d’actualitat com la funcionalitat de la llengua catalana, la relació entre les esquerres espanyoles i les catalanes, el paper de la Catalunya Nord o la independència de Catalunya. Tot, és clar, des de la ficció més esmolada, amb un vernís d’ironia sagaç i un llenguatge molt cuidat; acompanyat de moments de gran tendresa i d’escenaris tan crus com un enorme patac a l’estómac. I amb reflexions tan interessants com aquesta: “El president Azaña està esperant en un hotel dels afores de Madrid poder ocupar de nou el palau de Villamejor. Evidentment, la seva preocupació principal no serà aixecar de nou Espanya, sinó impedir que Catalunya se’n vagi. Us recordeu que havia dit que preferia una victòria de Franco abans que la independència de Catalunya? Doncs ara anirà a cercar aliats on sigui per garantir la unitat d’Espanya, i si ha de perdonar els feixistes, ho farà.” No us fa pensar en el moment actual i en la investidura enverinada de Pedro Sánchez? Un llibre altament recomanable per als que cerquen una bona lectura per a les tardes d’estiu, entre l’escalfor ardent del sol i el consol acollidor de l’ombra.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què si durant l’estiu no feia quelcom especial, pensava que no havia fet vacances i em sentia estafada

Feliç de saber-me viva