Lluito i reivindico avui, i cada dia, feliçment, per erradicar la violència vers les dones

Ho soc, sí. Feliçment. Soc una dona. I avui és 8 de març i és el meu dia. Porto una samarreta avui –i no faig broma– on hi ha escrit “GRL PWR” i l’he triat perquè això del poder m’agrada. La idea, dic, per a un dia com avui, no com a concepte vital, entenguem-nos. És poder precisament el que crec que ens cal a les dones. Avui i cada dia. Poder per decidir lliurement en tot. Poder per repartir el poder com ens vingui de gust. Poder per ser, feliçment, dones. Cada any pel 8 de març m’envaeixen sentiments contradictoris. Crec en el 8 de març, evidentment, i n’entenc el valor, el significat i la lluita. Però sovint el dia es queda femení i no feminista i a mi, amb allò de femení ja no se’m convenç. Que sí, que feliçment soc una dona i és des d’aquesta alegria que soc una dona feminista. No en tinc prou amb llaços liles i frases de suport mutu. No en tinc prou amb pluralitzar el dona perquè totes ens hi sentim reflectides. No en tinc prou amb la capçalera de Google plena de dibuixos de dones fent coses ni amb els cors liles que m’apareixeran per tot arreu avui. No, no en tinc prou. Ja no en tinc prou de ser dona. Ara soc dona feminista. Feliçment, a més. No puc només celebrar el meu gènere sinó celebrar-ne la lluita, del meu gènere especialment, cap a una societat més justa, més equitativa, sense violència vers les dones. Poder versus violència. Lluito i reivindico avui, i cada dia, feliçment, per erradicar la violència vers les dones: la física, la sexual, l’emocional, la de la por, la patriarcal, la invisible, la que evita que cobrem el mateix per la mateixa feina, la que impedeix que tinguem les mateixes oportunitats i una càrrega mental i de cures igual, la que no permet que estiguem tranquil·les dins la nostra pròpia pell perquè ens nega envellir, canviar la forma del cos, la imperfecció, la joia de viure, la que ens menysté i ens hipersexualitza, la que ens abusa, la que ens controla, la que ens diu que algú pot decidir per nosaltres sobre el nostre cos, la violència sovint invisible que viu dins al nostra societat i dins nostre. No, no en tinc prou amb dir que feliçment soc una dona, ja no en tinc prou amb això. Ara vull el poder de tot, de tenir-ho tot, de ser-ho tot. Vull una societat més justa i menys marcada pels rols, els estereotips i el gènere amb el qual naixem, una societat on no tingui por de res, on sàpiga que no hi ha ningú millor que jo, ningú que ho té més fàcil, ningú que es cregui amb el dret de dir-me el que puc i no puc fer. No vull llaços liles, per molt símbol que siguin d’una lluita en la qual crec. El que vull és no patir per si la meva filla va sola pel carrer. Feliçment i enfadada també d’haver de dir cada dia obvietats, soc un dona feminista.