Tenim l'obligació col·lectiva de no oblidar mai el nom de Feliu Formosa

Feliu Formosa, a la lliberia Ona de Barcelona / foto: Pere Francesch (ACN) Un home en un bar on faig el cafè em diu que “el que surt a la tele té un nom molt bonic”. Soc a la barra amb la tele al clatell. Em giro. Hi ha el 324 posat. I en marxa, una roda informativa. Somric i li dic que té raó. Que, efectivament, és així: Feliu Formosa és un nom preciós. Em pregunta qui és. I l’hi explico, com puc. És poeta, dramaturg, actor, director i traductor. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Creu de Sant Jordi. Segurament, el poeta més brillant de la seva generació. Obre els ulls, sorprès. I jo pago el cafè, m’acomiado i me’n vaig. Sé que no he estat prou acurat en l’explicació. Perquè d’entrada m’he deixat de dir-li que l’home de nom molt bonic té 90 anys i presenta sis llibres d’una tacada. Tres de propis i tres traduccions. I que d’aquí, la notícia. D’aquí, que sortís per la tele. Hi torna a sortir a la nit. Ara, al Més 324. L’entrevista la Marina Romero. I parlen de llibres. Però, sobretot, de la vida. El presenta fent la llista de tot el que és, com he fet jo a l’home del bar. Però Formosa aclareix: “Traductor. Soc traductor.” Diu que ha estat el seu gran camí vital. I que sosté la vida amb tres purets i un carajillo al dia. Amb això i treballant sense parar, encara que sigui en les pitjors condicions: les d’una residència geriàtrica, on explica que la gent no parla i ningú no entén que els que hi viuen treballin. Com si donéssim per fet que entrar-hi aniquila la vida. Ara, ha canviat de residència. Ha deixat la d’Igualada per anar a Terrassa, on diu que està més bé. I ho explica amb la humilitat i la modèstia de qui no es resigna. LECTOR LLETRAFERITOriginari d’una família tèxtil de Sabadell, d’antics fabricants que es van arruïnar durant la guerra, el seu pare era del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). O sigui, un comunista antiestalinista que va acabar exiliat a França, al camp de concentració d’Argelers. L’ambient cultural de casa el va dur a ser un jove lector. I, segurament, a estudiar Filologia Romànica a la universitat. Però estudiava molt poc. Hi feia política antifranquista. I per això va entrar al PSUC. Però se’n va cansar perquè eren molt antiintel·lectuals i molt dogmàtics. I en va marxar el 1972. Sense fer soroll, en silenci. Com marxa, ara, del menjador de la residència un cop acabada l’hora dels àpats per tancar-se a la seva habitació. A traduir. A treballar. És la revolució d’un home que es nega a parar. I que manté una lucidesa admirable. Diu que només perd el record dels noms. El seu, tenim l’obligació col·lectiva de no oblidar-lo mai. Un nom molt bonic, que deia l’home del bar. Un nom preciós: Feliu Formosa.