Pertany al restringit club dels mots sense família, com ara urna, sofà o esbirro

Hauria volgut titular aquesta columna amb un verb, però sé des de fa anys que no existeix. Ho vaig descobrir, juntament amb els participants a la Lliga de Scrabble, durant una partida en què un jugador va posar al tauler l’infinitiu fel·lar. Expectació màxima. Com sempre amb els mots dubtosos, vam córrer al diccionari per acabar esbrinant que no, que si et vols referir al fet de dur a terme l’estimulació bucal d’un membre viril, has de recórrer a la locució verbal practicar una fel·lació (per cert, l’autor de la creació fallida era un il·lustre professor i poeta força conegut a qui, com als altres presents, aquell aprenentatge no se li ha esborrat mai més). En realitat, ni verb ni cap altre parent. Fel·lació pertany al restringit club dels mots sense família, com ara urna, sofà o esbirro. El que és curiós, tanmateix, és que el llatí sí que en disposava, de fellare, amb el significat de ‘xuclar, mamar’. I en aquest punt val la pena fer una petita digressió per recordar que l’arrel indoeuropea de la qual prové, fe, recull la idea bàsica de ‘fertilitat, nutrició’, i en segon terme de ‘prosperitat’, i que es troba en mots emparentats amb fellare com ara fecundus, ‘productiu’, femina, ‘la que nodreix amb la seva llet el nodrissó’, filius, ‘el nodrissó’, fetus, ‘el fill del part’ i felix, ‘fèrtil, productiu, afortunat’. Però encara més curiós, si vols, és que dels dos verbs esmentats que hereten la idea de fellare, un l’hem adoptat com a substitut (per això diem mamar amb el sentit de ‘practicar una fel·lació’ i mamada, ídem), i en canvi xuclar l’hem substituït pel castellanisme xupar (que de fet és el verb que fa servir en Peyu al vídeo dels trons). Cal dir, això sí, que en valencià existeix la forma xuplar. Orfe de família, doncs, fel·lació és a més a més un terme de baixa freqüència, perquè, tractant-se del camp semàntic de què es tracta, hi predominen els usos col·loquials i vulgars. Que són els que en part han contribuït a fer més empipadora la història aquesta de la censura, perquè el contrast entre la forma que hi pren la provocació (“que me la xupi”) i la destinatària de la mateixa es fa més accentuat. Per això, perquè com més possibilitats expressives tinguem més afinarem el missatge, em permeto de proposar sengles verbs de mitjana altura, és a dir, informals però no vulgars, que us aniran molt bé si mai us troben en una situació semblant: em refereixo a xarrupar i succionar, amorosits per un lleuger vernís irònic, quasi paròdic, que els fa de bon aplicar. Proveu-ho, i ja em contareu com haurà anat.