Qui fa el bé sol ser aquell ciutadà que, sense fer-se notar, recull el paper de terra que altres han llençat

En el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema, 2021), Josep Maria Esquirol diu que té un anhel filosòfic que justifica adreçar-hi tots els esforços: “Tant de bo l’humà fos encara més humà!” Em plau aquesta filosofia de proximitat que hi proposa! I com n’és, de complex, fer-la possible, avesats com estem a viure en la societat de l’exterioritat i l’exposició en la qual sol brillar més qui fa actes de maldat que qui els fa de bondat. Pensar una vida humana només es pot fer renunciant a absoluts perfectes perquè tot absolut és diví o té pretensions divines. Cap humà no pot conèixer el bé absolut perquè allò que per a uns és el bé pot ser una calamitat per a uns altres. El bé s’ha d’adaptar a la necessitat o el desig de cadascú en cada moment vital i és cosa d’humans, guiats per la responsabilitat i no per afany de poder, fer-lo possible. Cap humà no coneix el Bé, en majúscula, i en canvi tots podem tenir memòria del mal absolut, només cal rememorar l’Holocaust, allò fou l’infern, el Mal perfecte. No aprofundim en l’art de fer-nos més humans perquè fer el bé no es nota. Allò que se sol amplificar, posar davant dels focus i escampar com a model solen ser actes innocus, de maldat menuda o de gran maldat. L’acte de bondat és transparent i per això invisible. Són moltes les persones que fan accions bondadoses i cap d’elles no malda per lluir-les perquè qui és bondadós dona un cop de mà sense fer fressa. Qui fa el bé és generós i espontani, fuig de tota atenció mediàtica, viu sense cercar la fama, dona sense esperar a rebre res a canvi i sol ser aquell ciutadà exemplar que, sense fer-se notar, recull la pell de plàtan o el paper de terra que altres han llençat. Actes de maldat i de bondat es donen barrejats i no sempre sabem discernir-los perquè l’art de l’engany i l’ardit estan ben instal·lats en la societat i els autèntics llops poden semblar inofensius xais. Molts no ens atrevim a fer el mal a l’engròs perquè és vistós i denunciable, però practiquem una maldat menuda i quotidiana, difusa. És una maldat exercida sobre els altres sense raó o per motius espuris, una maldat que cau sobre els altres com una pluja fina que cala fins a paralitzar i anul·lar. Coneixem el bé però no el fem perquè no es nota i, egòlatres, ens plau més fer el mal que ens dona poder, influència i notorietat.

Qui fa el bé sol ser aquell ciutadà que, sense fer-se notar, recull el paper de terra que altres han llençat

Fer el bé no es nota