Com pot ser que les autoritats educatives ens preguntin i es preguntin tan poc?

Per què es prenen decisions de calat educatiu sense implicar-hi la comunitat? Com pot ser que les autoritats educatives ens preguntin i es preguntin tan poc? Si es fan preguntes, quines són? Si pregunten a algú, a qui ho fan? Existeix un comitè de savis i d’experts en educació que assessori el conseller? Molts dels subjectes implicats en l’educació no som preguntats! S’ha preguntat a les famílies? A infants i adolescents? A docents i altre personal d’escola? A sindicats? A entitats de lleure, menjador, esplai, etc.? S’ha preguntats a avis i àvies? Aquests saben, indirectament, que “no podran ser a la sortida de les escoles”. El col·lectiu d’avis i àvies és un dels més implicat en el bon funcionament d’horaris escolars i ningú no els demana com ho veuen, se’ls arracona. Mutis, us estem protegint! I si volen assumir riscos? Fins ara molts tenien cura de nets per damunt de les seves forces i possibilitats i cap autoritat política se n’havia preocupat. John Dewey deia que aprendre comença amb preguntes i avisava que la base de tot aprenentatge és l’experiència, entesa com assaig (encert/error) i reflexió. Rellegint-lo pensava que aquest clàssic pare de l’escola democràtica encara ens pot donar lliçons per aprendre a pensar el possible món que ens espera. Dewey aplega dos elements essencials que hauríem de valorar: la necessitat de fer –i fer-se– preguntes i la urgència de fer-ho amb procediments democràtics. Fer preguntes, clares, precises, potser incòmodes, i fer-ho amb transparència i anticipació no es pot defugir. No es pot callar, ocultar o reprimir preguntes pel sol fet de no saber per on tirar. Tampoc es pot deixar de fer-ho perquè puguin fer mal. Quin mal? Quant mal? Quina mena de mal? Més mal que deixar de fer-les? Tenim por de les respostes? Preferim no saber? No es pregunta perquè pot ser que fer-ho obligui a adquirir compromisos i no hi ha disposició a contraure’n? No ens fa culpables també el silenci? En dies hem passat del “tots a salvar vides” al “tots a la feina”, oblidant que l’escola té una funció, que no hauria de ser la prioritària però que en la nostra societat ho és: la de guardar infants i adolescents. En quines aules es guardaran? En quins patis? Quins docents els atendran? Quin model d’escola s’està inventant sense que en sapiguem res de res? Aquest nou model prepararà millor per viure la vida en temps d’incertesa?

Com pot ser que les autoritats educatives ens preguntin i es preguntin tan poc?

Fer (i fer-se) preguntes