L’escola necessita canvis d’arrel en diversos àmbits

Sovint m’he referit a les innovacions educatives en to de sospita perquè s’ha instal·lat un hàbit poc saludable de fer màrqueting d’innovacions que canvien alguna cosa per no canviar res d’essencial o perquè no són més que pedaços urgents. Innovar és introduir novetats; canviar part d’una peça no és canviar de peça. Moltes plantes broten en arribar la primavera, innoven, però la planta continua essent en essència la mateixa. Avui l’escola no en té prou amb innovacions pensades per ser venudes, fa falta un canvi de peça, una revolució. No es pot continuar educant com s’ha fet fins ara. I quan començava a generalitzar-se un clima de necessitat de metamorfosi, rebem una patacada solemne i es produeix una involució que trigarem a reparar. L’escola necessita canvis d’arrel en diversos àmbits. És urgent revisar tot allò relacionat amb el currículum: què s’entén per coneixement? Quina és l’arrel del coneixement o com s’arriba al saber? Què s’entén per ciència? Com es valida el saber científic? El saber pot ser neutre? Quins coneixements s’han d’adquirir a l’escola? Qui, com i per què fa la selecció de continguts? etc. Només en el camp que conec, el de la història, la geografia i les ciències socials, podríem obrir un debat que donaria per a mesos de treballs intensius; els especialistes en aquest àmbit fa dècades que en parlen sense que les administracions educatives s’hi mostrin sensibles. Un altre camp a discutir és el de les finalitats de l’educació i les finalitats de l’escolarització, que sovint es confonen. Una altra esfera d’anàlisi ha de ser la de les funcions que fa i les que hauria de fer l’escola avui. Tots són aspectes molt estudiats, però el que se sap no sol arribar a peu de carrer, ni entra a l’escola. I encara ens queden àmbits més estrictament pedagògics: hi ha pedagogies i didàctiques més encertades que altres? Es pot provar quines són les millors maneres d’ensenyar i d’aprendre? Hi ha literatura acadèmica de rigor i testimonis de bones pràctiques educatives que podrien inspirar petites revolucions en context. Però ara s’ha condemnat l’escola a fer la viu-viu, a sobreviure sense gaire sort i amb els mínims ensurts possibles. S’han avortat les minses ànsies per variar el rumb i les administracions, insensibles a les necessitats dels infants, pensen –d’acord amb sectors tecnològics potents?– que tot passa per renovar o ampliar l’ús de la tecnologia.

L’escola necessita canvis d’arrel en diversos àmbits

Fer la viu-viu