La primera rentadora domèstica era de fusta i dotada d’un tambor on s’hi ficava l’aigua i el sabó

Fa molts anys, per netejar la roba no hi havia altre remei que anar a la riera o bé als safaretjos públics, que es van acabar instal·lant a cada poble. Aquesta feina poc agradosa obligava les dones a acudir a aquests espais exclusivament femenins. Era una tortura fer la bugada a l’hivern amb l’aigua glaçada que tallava les mans. Alguns dies, les primeres dones que arribaven al safareig havien de fer servir el picador de roba per trencar la capa de gel que s’hi havia format. Carretejar els coves i els cossis amb la roba bruta que havia de ser rentada i després de la feina de xopar, ensabonar, picar i esbandir, tornar-la cap a casa, molla, que havia augmentat moltíssim el seu pes. Als estius la cosa es feia més benèvola i algunes dones hi duien la canalla, que aprofitaven el safareig per refrescar-s’hi. Mentre feinejaven compartien el safareig amb altres dones, i es feien confidències i xafarderies, tot allò que encunyaria la famosa frase fer safareig. Alguna dona, quan ja havia acabat la bugada i deixava el safareig, s’acomiadava de les companyes tot dient en to irònic: “Adeu-siau, noies. Menys mal que no hem merdejat ningú!” A casa, encara els quedava una segona tasca, la d’estendre la roba al sol perquè s’assequés, de la qual també se’n va extreure una altra frase cèlebre; aquella que diu: “No fem mullader que hi ha roba estesa”, per anunciar que cal posar punt final a una xafarderia, ja que ha arribat un intrús que no volem que la senti. Quan les cases van tenir aigua corrent, qui més qui menys s’hi va fer instal·lar a algun racó de l’habitatge un petit safareig d’ús familiar, normalment fet pels paletes, que va alleujar les dones d’una feina tan feixuga com la d’anar al safareig públic, i això, sumat a l’aparició de les rentadores automàtiques, va ser la fi dels antics safaretjos. La primera rentadora domèstica la va inventar l’americà James King: era de fusta i dotada d’un tambor on s’hi ficava l’aigua i el sabó. Calia que una persona, sense parar, accionés la maneta i l’enginy rentava per l’agitació de la barreja. No obstant això, les primeres rentadores elèctriques no van ser comercialitzades fins al 1908 per l’empresa Hurley Machine Company de Chicago. Al nostre país el saludat pas dels safaretjos a la rentadora automàtica no es va produir fins al 1966. Fins i tot al començament de les rentadores i en temps d’estiueig, un basar de Sant Feliu de Codines en llogava unes de petites a la gent de la colònia estiuejant –hem de tenir en compte que a les segones residències encara no n’hi havia, de màquines de rentar–. El lloguer era per hores, te la duien a casa i te la venien a recollir. [caption id="attachment_259691" align="alignnone" width="279"] Els banys termals El Safareig de Caldes. (Ajuntament de Caldes de Montbui)[/caption] [caption id="attachment_259687" align="alignnone" width="278"] El Rentador de la Garriga. (Turisme Vallès)[/caption] VUIT SAFARETJOS Amb l’ajuda de l’exalcalde Francesc Pineda i gràcies al llibre d’Enric Garcia-Pey que va anar-los relacionant a la Toponomàstica de Sant Feliu de Codines (Editorial Omega, 2006), he pogut recollir detalls i informació dels safaretjos que hi va haver a Sant Feliu de Codines, quatre dels quals van ser públics. Avui dia, llevat d’algunes instantànies que se’n van fer, no queda rastre de cap d’ells, ja que tots van ser enderrocats. El primer va ser el SAFAREIG DE LA RENTADORA, una bassa de reg entre l’Era Nova i l’actual barri de Santo Domingo. Hi abeuraven el bestiar i també es feia servir com a safareig. Com que era aigües amunt del torrent de Ca n’Endal també era conegut com la Costa de la Rentadora i pertanyia al mas Bosch de Rufets, actualment Cal Trinxet. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al Memorial del Reial Patrimoni Antic, trobem la inscripció signada per l’intendent de Catalunya el 4 de maig de 1793, que estableix a Maria Bosch Pujol, vídua de Pere Bosch de Rufets, per usar i valer-se de l’aigua de la Rentadora per regar les terres de conreu, abeurar els animals i netejar la roba. SAFAREIG DEL TURA Se’n van fer dos i van ser els primers safaretjos públics dels quals es té constància. El més petit, on s’esbandia, i el més gran, connectat a una bassa, on es rentava. L’aigua arribava des del Viver pel Pont del Tura davant de la Font dels Àlbers, En construir-se la fàbrica Umbert Rosàs els anys 40 del segle XX, aquesta zona es va enjardinar i es van tancar aquests safaretjos, fins que es van tornar a reobrir el 1951. SAFAREIG DE LA FONTETA, al costat del Molí d’en Deu, més conegut com el molí de la Fonteta. Hi van haver dos safaretjos públics coberts amb taulada. Per la seva ubicació, al barri de la Sagrera a sota de l’església, on actualment hi ha la plaça del Centre Cívic, una imatge prou coneguda gràcies a les nombroses fotografies i postals que se’n van fer. Els terrenys havien sigut propietat de Can Deu Ric. SAFAREIG DE L’ESCLETXA Safareig públic a tocar de la font del mateix nom. Atès que per alguns carrers del barri de les Creus Altes s’hi havien instal·lat diversos paraires, al safareig s’hi rentava la llana de les ovelles esquilades. Molt a prop hi havia el carrer dels Estricadors, on la llana un cop rentada s’estenia perquè s’assequés. Era, doncs, una instal·lació on s’alternava el rentat de la llana amb la bugada que feien les dones d’aquell barri. Al safareig hi havia un cartell a la paret que recordava la prohibició de rentar-hi roba de malalts o difunts. SAFAREIG DELS MORTS Se’n van construir dos, el primer, situat just sota el campanar a dalt de la rectoria i l’altre, una mica més avall. S’hi rentava la roba dels malalts i la dels morts i desaiguava directament al darrer dels salts del torrent, de manera que no pogués encomanar ningú. A l’Arxiu Municipal es troba una inscripció al llibre d’actes de juliol de 1942 signada pel tinent d’alcalde dels serveis d’obres públiques municipals: “[...] el camí que mena al safareig que s’usa per a les robes dels infecciosos, així com la de les persones difuntes.” SAFAREIG DEL LLORER Bassa de rec que s’omplia amb l’aigua de la mina del Llorer, propietat de Can Deu. A prop de la casa de Can Mistaire i sota de Can Buxó. Hi anaven a rentar algunes dones del barri de la Sagrera a qui els propietaris els donaven permís, ja que no era un safareig públic tot i que per l’ús comunal que se li atorgava ho semblava, de públic. El mestre compositor Isidre Corderas i Dardiñà va musicar algunes fonts de Sant Feliu i entre aquestes composicions en va dedicar una a la Font del Llorer i al seu safareig. SAFAREIG DEL JONCAR Situat al costat de la font sota de Can Vernet i Can Tits. Amb l’aigua d’aquesta font s’omplia el safareig on anaven a rentar les dones del Joncar. Un establiment del 1701 esmenta la terra del Mas Perera, a ponent de la qual hi ha el xaragall que baixa del Joncar. SAFAREIG D’EN PEDRAGROSA A l’Arxiu de Villar de Sant Feliu hi consta aquesta inscripció: “Els germans Pedragosa no tindran facultat per regar de l’aigua de la Font del Segalés, de la seva peça de terra que actualment reguen de la resclosa construïda en el torrent, per regar. Escriptura de conveni entre Joan Montagut de Villar i els germans Pedragosa. Els germans Pedragosa quedaran obligats a tapar el bonó més profund que actualment te el safareig.” CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI No tots els pobles han sabut preservar el seu patrimoni. N’hi ha que, com diu el refrany, a cada bugada perden un llençol. A Caldes de Montbui, vila termal per excel·lència, hi havia safaretjos que aprofitaven l’aigua calenta i, és clar, dotats d’aquesta luxosa característica qualsevol els esbotza, oi? N’hi ha dos que encara estan en actiu i un altre, després de 20 anys sense ser utilitzat, es va rehabilitar i es va convertir en els banys termals El Safareig. Es tracta del SAFAREIG DE SANTA ESPERANÇA, darrere de la parroquial de Santa Maria de Caldes, construït a mitjan segle XIX. Altres que estan dempeus són el SAFAREIG LA PORTALERA, al carrer Muralla, amb vistes a les hortes de la riera, que forma part del Patrimoni Històric de Caldes, i s’integra al recorregut de la ruta termal de la vila. Igual que el SAFAREIG LA CANALETA, obra de l’arquitecte Manuel Raspall, inaugurat el 1929. Al SAFAREIG ELS CALCINERS, sota el passeig de la Riera, l’aigua calenta provenia de la Font del Lleó i s’hi rentava la roba dels malalts i dels morts. Per desinfectar-la es feia servir calç, d’aquí ve el seu nom. A Lliçà de Vall es va rehabilitar el RENTADOR PÚBLIC DE LES CASETES, al barri de Can Xiol. A la Garriga es va rehabilitar el RENTADOR PÚBLIC DE LA GARRIGA. A Parets, el SAFAREIG DE LA TORRE D’EN MALLA, que és particular. A Castellar del Vallès hi trobem el SAFAREIG DE LA BAIXADA DE CAL VERGÉ, un edifici públic fet construir el juny de 1897 per la marquesa de Castellar, Donya Emília vídua Toldrá, la mateixa que va finançar l’estendard de l’Orfeó Feliuà, obra de Gaudí.

La primera rentadora domèstica era de fusta i dotada d’un tambor on s’hi ficava l’aigua i el sabó

Fer safareig