Vivim en un món de blanc o negre, quan la vida real és la dels grisos i la de saber sobreviure amb gràcia

La vida et va portant solitud, i a la solitud. No vull portar cap pena a ningú, és així i és una veritat universal, val per tots. S’acostuma a pensar o associar la soledat amb la tristesa. Vivim en un món de blanc o negre, quan la vida real és la dels grisos i la de saber sobreviure amb gràcia. En diuen fluir. Cal dir les coses i preocupar-se d’un mateix, dels propis interessos. Però atenció, una actitud massa centrada en un mateix porta a l’aïllament. I aquest és un dels mals d’avui. Resultat: soledat, por, ira. L’actitud extrema d’egoisme és la font del sofriment. Ho diuen totes les religions, que fa temps que es dediquen al tema, diguem-ne. La solitud és una moneda que té una cara infame i preocupant, i una altra que és la de l’autoconeixement i la veritat. No soc un guru i no m’agrada l’autoajuda, però sí que crec que de tant en tant s’ha de ser valent i mirar-se una estona al mirall. Els Mossos d’Esquadra van detenir un home aquesta setmana com a presumpte autor d’un homicidi per omissió del deure de cura de la seva parella, que finalment va morir el passat dilluns 17 a Manresa. La investigació va començar quan la dona, de 57 anys, va ingressar el 14 de desembre en un estat de deteriorament molt greu a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa i poques hores després va morir. La dona feia temps que estava malalta al llit sense rebre cap atenció de l’acusat. No se’n feia càrrec. Tots dos vivien en solitud, un al costat de l’altre. Avui aquest home està en llibertat, la jutgessa no hi veu dol, mala intenció. L’home, ara, encara està més sol. La dona patia una greu depressió i es va recloure. Estava sempre estirada i quan va arribar a l’hospital estava en un estat de deixadesa important, i amb tot el cos ple de llagues. L’home no en volia saber res. No sembla pas un conte nadalenc, però és la realitat que de tant en tant en dona una bona galtada. És la soledat que tenim per tot, que ens envolta, i que ignorem, juguem a cuit i amagar durant anys i, a molts, al final de la vida se’ls hi enganxa com una paparra. Per això, allò que tots morim sols, no és cap maledicció, és un avís de com t’has de prendre la vida. Estant a gust amb tu mateix, fent feliços a d’altres, i sobretot coneixent els teus límits, o línies vermelles com es diu ara. És molt antic allò del “mens sana in corpore sano”, però avui hem de capgirar l’aforisme perquè quedi així: “Corpore sano in mens sana”. El cas de la parella de Manresa és paradigmàtic i, si voleu, un exemple de com no es pot anar per la vida. La vida és meravellosa. I per això en dates com les que venen ara, quan trobem a faltar els que no hi són o no hi poden ser, és quan hem de ser més positius que mai. Perquè la solitud no és cap càstig, però sí que és un element de la nostra vida que hem d’assimilar i que no hem d’evitar. Si ho fem, perdrem. I no ens ho podem permetre. Ànims i bones festes! Ja ho va dir Woody Allen: “La vida està plena de misèria, soledat i patiment, i malgrat tot s’acaba massa aviat”.

Vivim en un món de blanc o negre, quan la vida real és la dels grisos i la de saber sobreviure amb gràcia

Fer ‘sexy’ la solitud