Els fets són els nostres miralls i les nostres veritats. Parlar és facilíssim. Si fa no fa, com escriure articles.

Hi ha una frase que diu: “Fets, no paraules.” M’ha agradat molt sempre perquè jo soc d’aquelles que reivindiquen que es predica amb l’exemple, que el que cal és ser més i dir menys i que m’agrada moltíssim la gent que fa coses, que s’atreveix, que actua. És cert, però, que ara, amb l’edat, la matisaria una mica la frase i la trobaria emmarcable si fos allò de: “Que els teus fets coincideixin amb les teves paraules.” I si ho podem rematar encara més: “I que aquestes dues coses, fets i paraules, coincideixin amb les teves idees i els teus sentiments.” Quan trobes algú que és així: casa-t’hi! O fés-te’n amic. O treballa-hi. O segueix-lo a l’Instagram. Has trobat, amic meu, un rara avis. He sentit discursos aquests dies d’alcaldes i alcaldesses farcits de grans frases i grans promeses. Plens de feminisme, d’ecologisme, de política social i d’independència i, mira, sonaven la mar de bé. Les paraules, ben dites, com arriben, oi? I no només quan les diuen els polítics, eh? Les paraules ben dites arriben a tot arreu, entren per les orelles directes al cor i et convencen. Però només són paraules. Són les accions el que fan coherent una persona, són les accions les que marquen la diferència, són les accions el qui és aquella persona. Si sentiu algú que parla de feminisme amb majúscules i el reclama per viure en un món lliure i just, pregunteu-li si hi és, a cap grup d’aquests de Whatsapp on tots són tios i corren fotos i vídeos de dones nues perquè alguns se’n riguin i d’altres restin en silenci. Pregunteu-li quin tipus de custòdia té i si la compleix o qui paga les excursions de l’escola dels seus fills. Si sentiu algú que parla de reciclatge i de #zerowaste –que queda molt bé–, pregunteu-li on porta les piles o si recicla o si ja compra la fruita sense bossetes de plàstic. Si sentiu algú que alaba la cultura d’un lloc, pregunteu-li on paga els seus impostos o on els evadeix. I si sentiu algú que la critica, pregunteu-li si en consumeix. Si sentiu algú que parla d’amor, d’estimar com a motor de vida, que és una font de respecte, conciliació, entesa i diàleg, pregunteu-li quan és l’última vegada que ha pensat en algú altre, que ha baixat del burro, que ha arribat a un acord. I no parlo de no cagar-la, eh? Tothom ens podem equivocar i, de fet, ho fem contínuament. Però del que es tracta és de mirar d’esmenar l’error, no de convertir-lo en mentida d’aparador. Els fets són els nostres miralls i les nostres veritats. Parlar és facilíssim. Si fa no fa, com escriure articles.