La Rebel

Nosaltres mateixos ens barallem pels recursos, per la seguretat, per les armes, per sobreviure / Walt Disney Production Staff Artists Estem mirant a casa una sèrie sobre la fi del món. Dues, de fet. L’omnipresent The Last of Us, on la cosa es posa xunguíssima per uns fongs, i El quinto día, on qui es rebel·la és la vida marina, farta de suportar abusos de la humanitat. Aquest tipus de sèries o pel·lícules apocalíptiques tenen totes una cosa en comú, ja siguin zombis, àliens, el Sol, el gel, un meteorit o un virus: si hi ha supervivents, els humans seran els pitjors enemics dels humans i no pas la plaga o el visitant que ens hagi deixat al límit de l’extinció. L’altre, l’altre humà, l’altre que més s’assembla a nosaltres, serà l’enemic. Que haurem de barallarnos amb el zombi, el fong o les condicions de vida duríssimes, doncs sí, és clar, però sobretot haurem de convertir-nos en uns supervivents amb relació a la nostra pròpia espècie. Perquè la nostra pròpia espècie, quan arriba un apocalipsi treu el millor d’ella mateixa –poc– i, sobretot, es converteix en el perill, en el salvatge pur, per a la humanitat. Nosaltres mateixos ens barallem pels recursos, per la seguretat, per les armes, per sobreviure i mirem l’altre de reüll i qüestionem sempre el que farà, com ens perjudicarà, què ens robarà, a qui ens violarà o matarà. M’encanta aquest gènere i reconec que, tot i que em cansa que l’argument sigui sempre el mateix, penso que seria exactament això el que passaria. No és que no tingui confiança en la bondat dels desconeguts: jo seria la típica personatge que s’atura a ajudar algú o deixa entrar algú al seu refugi segur –sempre n’hi ha un, de personatge així, a les sèries– i acaba sent assassinada per aquesta persona per robar-li els recursos o la llar. Acaba quedant com el bo-bo, el bobo que amb el cor a la mà i enmig del caos ho perd tot, fins la vida, defensant uns ideals que han perdut les referències. O potser em convertiria en el personatge escèptic, que només mira pels seus i per protegir-los i que no es fia ni del que ha estat el seu veí tota la vida. Perquè, en un entorn hostil, l’altre ens fa por. De fet, ja ens fa por fins i tot en un entorn no hostil o sigui que, imagineu! La supervivència és innata a la nostra espècie. Tot s’hi val una mica a l’hora de sobreviure. I sí, ja ho sabem, que sobreviure i viure no són el mateix i que la fi del món, almenys segons la ficció, va de sobreviure no de viure, i mira, posats a anar fent via, que em matin al primer capítol perquè, buf, quina tristesa. Oi?

La Rebel

La fi del món